Tots estareu d’acord amb mi que la neu a Andorra ja no és el que era. Ja no tenim aquelles nevades espectaculars on tot es pintava de blanc. Metres i metres de neu acumulats a les carreteres, muntanyes i cases. Així i tot, Andorra encara és un país de neu. I, sincerament, espero que ho sigui durant molts anys.
Tornem a ser petits quan neva, ens omple una sensació de calma i de reconfort. El silenci que provoca i el nivell de pau visual que dona. Tenim tanta sort de viure en un país on neva.
Podem sortir a esquiar, a caminar, i fins i tot ens toca agafar el cotxe sovint.
En aquest últim punt m’agradaria centrar-me.
L’Andorra que a vegades coneixem amb neu a les carreteres, és una Andorra col·lapsada, amb cues quilomètriques. Escenaris de drama. Sovint és perillós i de vegades pot, fins i tot, tirar-nos enrere en voler agafar el cotxe un dia de neu. S’ha de reconèixer, però, la gran gestió de treta de neu de la xarxa viària de la qual disposem. Al cap de poc, tornem a veure l’asfalt en la major part dels punts del país, i això és d’agrair.
Tot i l’obligatorietat de dur equipaments especials, tots coneixem la dita de “no és el cotxe, és el pilot”. Amb això vull dir que no estem del tot preparats. Encara que portem un cotxe ben equipat, si no sabem com reaccionar davant d’una placa de gel o bé davant d’aquella neu ja trepitjada que no saps si és aigua, neu o quelcom posat expressament per fer-nos patinar, no ens servirà de gran cosa dur els millors neumàtics de neu.
És lògic que ajuden, i ens aporten seguretat de més. Però és com comprar-te un casc i no saber anar amb moto, el cap potser el tindràs protegit, però la cama ben segur que no.
Penso que ens hauríem d’equipar en l’àmbit personal per fer front a les condicions extremes, o no tan extremes, que ens presenta el país
Amb neu o glaç, la primera reacció és frenar. Sempre. En tot. I és una reacció errònia. Això no ens ho ensenyen a l’autoescola, ni ens ensenyen tampoc a posar cadenes, primordial per aquests temporals.
Penso que ens hauríem d’equipar en l’àmbit personal per fer front a les condicions extremes, o no tan extremes, que ens presenta el país.
La formació i el coneixement és una de les eines més poderoses de les quals disposem en aquest segle i ho hem d’aprofitar. Disposar, per a tots els conductors, de classes de conducció sobre neu, amb tot el que comporta, n’és un bon exemple. Posada de cadenes, ús dels frens, velocitat constant, el control dels cops de volant… Al final, quan més en saps d’un tema, més segur et sents i millor t’hi entens.
Si tots els conductors s’interessessin a mirar formacions en aquest àmbit, potser aconseguiríem més seguretat viària, ja que les reaccions del vehicle serien controlades pels conductors, no pel mateix vehicle. La por sempre és dolenta i el coneixement la fa desaparèixer.
Animo a tots aquells que ens toca conduir amb un temporal advers a informar-se, per saber quan s’ha de frenar, quan s’ha d’accelerar, quins neumàtics són els millors pel tipus de vida que portem. Potser, fins i tot, hi trobarem gràcia a aquests dies de tanta neu.
La comoditat del cotxe no ens la canviarà ningú mai, som una societat individualista, però l’altra alternativa, sense cap dubte, és el transport públic. Amb totes les millores que s’han anat aplicant durant els anys, és el mitjà de transport més segur en aquests dies. Deixar pas a professionals i anar segurs.
Deixem-nos ajudar o bé adquirim coneixements, però fem de la nostra Andorra, una bella Andorra, responsable i eficient davant de temps de neu.
Article d’opinió de la membre de la Secció Jove Alexia Gallego Pujal, publicat a l’Altaveu el 18 de desembre del 2024.
