L’any passat, també per aquestes dates, vaig escriure un article sobre l’atleta andorrà Nahuel Carabaña. En aquest, elogiava el gest de solidaritat, esportivitat i respecte pels adversaris que el jove atleta va fer durant les semifinals dels 3.000 metres obstacles de l’Europeu celebrat a Munic. Carabaña va sacrificar les seves opcions de classificar-se per a la final per ajudar un atleta company, que havia caigut i quedat lesionat al mig de la pista. Aquest gest, aquesta renúncia personal va fer que quedés últim en la prova, però també li va portar el reconeixement internacional del món de l’atletisme i de l’esport en general. De fet, va rebre un premi per part del Comitè Internacional del Fair Play, com a representant d’uns valors esportius que van més enllà de les victòries i les medalles.
L’esport és sovint cruel, però també, igual de sovint, és just. L’esport ha retornat al jove atleta andorrà el sacrifici que va fer fa un any: després d’una gran temporada, Carabaña va obtenir la mínima per poder participar en els Jocs Olímpics de París, el gran somni de qualsevol esportista que entrena per estar a l’elit.
Així, si fa un any Carabaña va ser l’abanderat arreu del món dels valors esportius de la solidaritat i del respecte, contribuint a transmetre una imatge exemplar d’Andorra i dels seus esportistes, aquest passat juliol va ser l’abanderat en uns Jocs Olímpics, acompanyat de la també jove andorrana, la palista Mònica Dòria. I de nou, la projecció del nostre petit país que han donat els dos esportistes a tot el món amb les seves actuacions i competint amb els millors, ens ha permès sentir-nos molt orgullosos de ser andorrans.
Carabaña va donar-ho tot, va quedar setè en la seva eliminatòria, a només quatre segons de passar a la final olímpica dels 3.000 metres obstacles. Per la seva banda Dòria, que ja ens ha donat moltes alegries com el bronze a la Copa del Món d’Eslàlom de la Seu d’Urgell el 2022, o el recent bronze a la Copa del Món d’Augsburg, va fer història aconseguint el primer diploma olímpic per a l’esport andorrà, en la prova de canoa. Va quedar sisena: mai cap esportista del país havia arribat tan lluny en uns Jocs.
Sense cap dubte, Carabaña i Dòria ens van fer vibrar, van fer connectar-nos a la televisió o a d’altres dispositius, en ple estiu, per patir i gaudir amb les seves actuacions. No estem massa habituats, però en aquests Jocs Olímpics de París, Andorra no ha participat, Andorra ha competit.
No estem massa habituats, però en aquests Jocs Olímpics de París, Andorra no ha participat, Andorra ha competit
Darrere d’aquests resultats hi ha molts esforços, hores d’entrenament, sacrificis personals i familiars per part dels dos esportistes. També un equip humà, sempre al seu costat, deixant-se la pell perquè rendeixin al màxim de les seves possibilitats.
Tot això ha tingut recompensa, i s’ho mereixen. Com també s’ho mereixien d’altres esportistes, perquè Carabaña i Dòria no són els únics que han treballat de valent els darrers mesos i anys per poder assolir el somni d’anar a uns Jocs Olímpics. Tots tenen el dret d’anar-hi, de competir amb els millors en les seves disciplines. Per això confio i desitjo que, d’aquí a quatre anys als Jocs de Los Angeles, no siguin dos esportistes andorrans, sinó molts més. Perquè tinguin la seva recompensa, per justícia, i per seguir projectant el bon nom d’Andorra arreu, a través de les seves actuacions, assolint rècords i seguint fent història en l’esport nacional.
Article de la presidenta suplent del Grup Parlamentari Demòcrata, Maria Martisella, publicat al BonDia el 12 de setembre del 2024.
