Les darreres setmanes moltes famílies, docents i adolescents hem sentit una barreja d’angoixa i incredulitat davant uns fets violents que han tingut lloc al nostre país. No parlem d’històries llunyanes ni de pel·lícules; parlem de nois i noies d’aquí, d’Andorra, que han agredit altres joves, també d’aquí.
Quan passen coses així, és fàcil buscar culpables. Els titulars dels mitjans han parlat de “bandes juvenils”, i la commoció ha estat general. Però darrere del soroll mediàtic i la por col·lectiva hi ha una realitat que cal entendre amb serenitat: aquests successos no defineixen una generació, ni un sistema educatiu, ni tampoc un origen concret. Són fets greus, sí, però aïllats, i sobretot, gestionats amb rapidesa i coordinació per part de famílies i professionals de l’àmbit educatiu i del lleure. En cap cas podem parlar de “bandes”, en tot cas de grups de joves que han actuat de forma errònia.
La realitat és molt més complexa. Els joves que han participat en aquests fets provenen de llocs, famílies i contextos molt diferents. No hi ha un únic perfil. El que sí que hi ha, però, és una mateixa necessitat compartida: ser vistos, escoltats, sentir que formen part d’alguna cosa.
Vivim en una època en què les pantalles són companyes constants. Els adolescents veuen exemples de tot tipus, sovint sense filtres ni context. La violència es disfressa de valentia, la humiliació es ven com a entreteniment i el respecte queda difuminat entre likes i reptes virals. No podem controlar tot el que miren, però sí que podem ser-hi presents. Parlar amb ells, escoltar-los, preguntar-los què pensen i com se senten quan veuen determinats vídeos o comportaments. Els adults no hem de ser policies de les seves pantalles, sinó referents que els ajudin a entendre el món que s’hi amaga darrere.
Davant dels fets viscuts, la resposta dels centres educatius, cossos policials i serveis socials del país ha estat exemplar. A l’Escola Andorrana de Segona Ensenyança de Santa Coloma, per exemple, la coordinació entre equips docents, psicopedagogues, direcció i Policia ha permès intervenir de manera ràpida i eficaç. S’ha d’actuar amb severitat i contundència vers els actes ja comesos, però també protegir, acompanyar i donar eines per reconduir el que ha passat. Les patrulles policials a les entrades de les escoles, les xerrades preventives o plataformes com B-resol, que permet denunciar anònimament situacions de violència o assetjament, són exemples d’un sistema cohesionat que funciona quan tots remem junts en un mateix sentit.
S’ha d’actuar amb severitat i contundència vers els actes ja comesos, però també protegir, acompanyar i donar eines per reconduir el que ha passat
També s’ha de posar en valor la feina dels Punts Joves de cada parròquia. Són espais on molts adolescents troben confiança, orientació i suport emocional. A través de la seva proximitat i el coneixement del dia a dia dels joves, fora de l’horari escolar, han pogut detectar malestars i actuar abans que els conflictes creixessin. Sovint, aquestes accions passen desapercebudes, però són les que poden marcar la diferència.
Els mitjans de comunicació han posat el focus en la violència, i és lògic. Però potser caldria posar-lo també en la resposta: en els equips educatius que treballen fent pinya, les famílies que pregunten i escolten, i els adolescents que, tot i la por o la confusió, s’atreveixen a parlar. Perquè, al final, això és el que compta.
Els fets han estat greus, i calen conseqüències. Però no hem de deixar que defineixin tota una generació. Els adolescents d’avui també són solidaris, creatius, empàtics i compromesos. Necessiten adults que els mirin de prop, sense por ni prejudicis. Quan una societat aposta per educar en lloc de jutjar, per escoltar abans que condemnar, el missatge que envia és poderós: sempre hi ha possibilitats de canvi.
A Andorra, aquests dies hem vist com el sistema educatiu, famílies i institucions han actuat amb responsabilitat i mesura. Això ens ha de fer sentir orgullosos. Davant la por, hem triat l’educació. Davant la ràbia, el diàleg. Davant la desesperança, la confiança en els nostres joves.
Aquest és el veritable missatge que hem d’enviar: que no estan sols. Que darrere de cada acció hi ha una oportunitat d’aprendre, i darrere de cada jove, hi ha una comunitat disposada a acompanyar i guiar.
Article de la Sandra Cuberes, membre de la Secció Jove de Demòcrates, publicat el 24 d’octubre del 2025.
