L’any 2012, la Federació Internacional d’Esquí (FIS) va impulsar el Dia Internacional de la Neu com una jornada per apropar la neu a tothom, més enllà de la competició. Des d’aleshores, cada tercer diumenge de gener se celebren diverses activitats per gaudir de la neu i del medi que la fa possible. Una iniciativa aparentment simple, però que pren rellevància quan es contextualitza en un escenari de canvi climàtic i incertesa creixent.
Aquest hivern, Andorra torna a vestir-se de blanc com feia temps que no veiem. De nevades constants i generoses, no de manera excepcional ni descontrolada, sinó dins del que hauria de ser normal en un país de muntanya. Precisament per això, el Dia Internacional de la Neu guanya sentit: perquè la normalitat d’avui no pot portar-nos a donar res per garantit demà.
Quan arriba la neu, s’activen sectors sencers de l’economia: estacions d’esquí, restauració, comerç i serveis. I això es tradueix en ocupació, consum i activitat, i consolida l’hivern com un dels principals motors econòmics del país. Però aquesta mateixa dependència ens fa vulnerables. Un model altament condicionat per factors climàtics és, per definició, un model exposat. Aquest context ens interpel·la tant des d’una perspectiva ambiental com econòmica.
El Dia Internacional de la Neu també vol recordar que la neu és més que un recurs turístic o esportiu. És una peça clau de l’equilibri ambiental: regula la temperatura de la superfície terrestre i, en fondre’s, garanteix l’abastament d’aigua als aqüífers.
Des del punt de vista econòmic, el turisme de neu presenta una elevada elasticitat climàtica: petites variacions meteorològiques tenen un fort impacte sobre la rendibilitat. Aquest impacte repercuteix al sector privat, però també es trasllada a les finances públiques, a través del nivell d’activitat, el consum i la recaptació.
En economies amb una elevada dependència climàtica, el repte no és només esprémer els anys bons, sinó també aprofitar-los per repensar el model econòmic, reduir vulnerabilitats i reforçar la capacitat d’adaptació del país
Per això, els bons hiverns han de ser una oportunitat estratègica. En economies amb una elevada dependència climàtica, el repte no és només esprémer els anys bons, sinó també aprofitar-los per repensar el model econòmic, reduir vulnerabilitats i reforçar la capacitat d’adaptació del país. Pensar en termes de cicle implica anticipar-se per poder absorbir els anys dolents sense haver de reaccionar tard i malament.
Aquest plantejament connecta amb un debat de fons: la necessitat d’avançar cap a un model turístic menys dependent de la neu. Diversificar no vol dir substituir-la, però tampoc pot ser un relat tranquil·litzador per no tocar res de fons. En els darrers anys s’han fet esforços per posicionar Andorra com una destinació de muntanya integral, amb una oferta creixent d’activitats esportives, culturals, de natura, benestar i salut. Aquesta diversificació redueix la fragilitat i augmenta la resiliència del conjunt del sistema.
La neu és un recurs valuós, fràgil i limitat. L’hivern encara no s’ha acabat, celebrem-lo com cal. Gaudim-ne, treballem-lo i aprofitem-lo. Però fem-ho amb els ulls oberts. La neu és un regal, no una garantia. I precisament per això, aquest context favorable és útil per reflexionar. No per donar res per fet, sinó per consolidar les bases que han de permetre al país resistir si les condicions deixen de ser favorables.
Article de la membre de la Secció Jove, Anna Baró, publicat el 23 de gener del 2026.
