Tenir por és natural, legítim i, fins i tot, podríem dir que necessari. És un sentiment instintiu dels éssers humans que ens ha permès evolucionar al llarg dels segles, ja que ens posa en alerta davant el perill i ens prepara per actuar.
Però, quan la por ens paralitza sense un motiu ferm o justificat, correm el risc que ens impedeixi tirar endavant amb la nostra vida o ens perjudiqui en les nostres relacions socials. Aquest és un perill que crec que els darrers anys, ha anat en augment.
M’explico, vivim en una època de molta incertesa i sensació de manca d’estabilitat. Els desastres naturals en augment; els efectes que ens portarà en el futur el canvi climàtic; els conflictes bèl·lics que, encara que físicament llunyans, ens avisen que no estem del tot protegits; els poderosos blocs polítics que s’estan formant a escala mundial… Són exemples que ens recorden que som fràgils i vulnerables i que, a més a més, queden intensificats per la força dels mitjans de comunicació globalitzats i el poder expansiu de les xarxes socials, amb els seus discursos, en alguns casos, alarmistes. Dit d’una altra manera, les males notícies, de qualsevol racó del món, ens arriben abans i amb més intensitat que mai, fins i tot abans que les bones notícies que tenim a tocar del carrer.
Suma-li a tot aquest conglomerat la força de les xarxes socials, en aquest cas des del punt de vista del poder que tenen sobre la imatge física o els comportaments socials que et porten a ser popular. Una força que afecta sobretot els més joves, exposats de manera constant a la pressió estètica i a la manera d’actuar, dependents molt sovint de la validació externa a través de les interaccions i dels likes, el que deriva en por –de nou apareix la por– a quedar fora del que ells consideren convencional i del que els permet encaixar.
Està clar que tota aquesta por no la podem dissipar, però no ens ha d’invalidar.
Pel càrrec que exerceixo, i més en un país petit com el nostre, s’apropen ciutadans que m’expliquen habitualment neguits i preocupacions i, en molts moments, apareix aquesta por a tot, la qual em preocupa, sobretot pel que fa a aquelles persones més vulnerables de la nostra societat. Perquè aquesta por pot derivar en ansietat, aïllament i desconnexió emocional.
No és cert que tot sigui un desastre, no tot és negatiu, no tot ha deixat de funcionar. Hem de reforçar-ho amb un missatge més esperançador, sobretot entre els més joves, que són els qui més tenen la percepció d’un futur una mica incert.
No és cert que tot sigui un desastre, no tot és negatiu, no tot ha deixat de funcionar. Hem de reforçar-ho amb un missatge més esperançador
Què podem fer com a societat per revertir aquests sentiments? Evidentment, fomentar el vessant crític, prendre consciència que no tot el que sentim o llegim és una alarma imminent, ensenyar a filtrar i a contrastar missatges. Més enllà d’aquí, fomentar molt el sentiment de comunitat. A través de la família, l’escola, les associacions, els grups d’amics, fins i tot dels cossos especials que vetllen per la seguretat, perquè estar acompanyats redueix l’impacte de la por i ens fa sentir-nos més protegits. Finalment, escoltar la por, aprendre a gestionar-la, entendre-la per tornar-nos més resilients davant aquest sentiment.
Lògicament, és senzill de dir però no tant de processar, i més en aquesta societat cada vegada més accelerada i interconnectada. S’ha de combatre la por amb calma i reflexió, ajudant els qui la pateixen, amb empatia i acompanyament.
Tenim la sort de viure en un país amb uns bons nivells de qualitat de vida, amb un entorn natural privilegiat, uns alts índexs de seguretat, benestar i tranquil·litat. Aquests atributs, juntament amb gaudir de les petites coses del dia a dia, és un bon antídot contra la por, també contra l’anticipació negativa i el futur incert.
No hem de tenir por de la por.
Article de la consellera general del Grup Parlamentari Demòcrata, Carol Puig, publicat al BonDia el 3 d’abril del 2025.
