Fa uns dies, en aquesta mateixa tribuna, reflexionava sobre la nova administració nord-americana i l’autoanomenat “liberation day”. Defensava que el gir en la política aranzelària dels Estats Units no responia només a la voluntat d’un president en particular, sinó que té arrels profundes en la manera com la societat nord-americana es percep a si mateixa i com concep la seva relació amb la resta del món. El que presenciem avui no és un accident: és l’expressió d’una cosmovisió arrelada en la cultura política dels EUA.
Aquesta visió, en el seu vessant extrem, s’ha manifestat en un nou enfocament aranzelari i ha provocat turbulències als mercats financers, les reaccions de les institucions econòmiques i empresarials i un seguit de visites d’alts mandataris d’arreu del món a Washington. És un escenari que vaig definir com un circ americà de tres pistes, en què s’alternen accions diplomàtiques, valoracions econòmiques i moviments estratègics, amanits de publicacions tàctiques a les xarxes socials, amb una posada en escena magistral.
En aquell article, tancava amb una metàfora que va resultar ambigua per a alguns lectors: suggeria que els europeus, escarxofats com a espectadors al circ americà i amb entrades -algunes ja retornades- per als circs xinès i rus, potser hauríem de decantar-nos pel Circ del Sol. Dos amics, veritables polímates, em van comentar que l’article acabava de manera abrupta i que no quedava clar què volia dir amb aquell darrer paràgraf. Tenien raó: fer servir un símil en un context geopolític pot resultar arriscat si no se’n proporcionen les claus. Sense símbols, signes ni context, el missatge es perd. Com ens recorda Wittgenstein: “Del que no es pot parlar, el millor és callar.”
El que volia expressar, en realitat, és que molts cops a la història els canvis profunds -els que fermenten lentament en el teixit social- esclaten de sobte, com si el món col·lapsés en qüestió d’hores. I crec que vivim un d’aquests moments: el col·lapse de la Pax Americana, aquell ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial, sostingut pel lideratge econòmic i militar dels Estats Units i per la confiança –que avui trontolla– en les institucions multilaterals.
Però, evidentment, la situació ha canviat molt des d’aquell febrer del 1945 i el “debe/haver” del compte d’explotació dels EUA, també. Com va advertir el general prussià Carl von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Avui estem en això, la guerra no es lliura amb armes, sinó amb aranzels, amb tecnologia, amb influència cultural. I, en aquest escenari, Europa ja no pot limitar-se a ser un espectador passiu. Europa ha de decidir en quin circ vol participar. Però, més enllà de metàfores, cal una decisió lúcida sobre quin paper volem jugar en aquest nou ordre multipolar: serem socis minoritaris i ens poden canviar el compte d’explotació unilateralment? Ens alinearem amb una potència emergent amb un reputacional dubtós? O ens atrevirem a construir una via pròpia en un entorn multipolar?
En aquest escenari, Europa ja no pot limitar-se a ser un espectador passiu. Europa ha de decidir en quin circ vol participar
La comoditat geopolítica s’ha acabat. Ja no podem externalitzar la nostra protecció, com si fos un servei delegat. Ens haurem de preparar per defensar els nostres interessos amb els nostres mitjans: si vis pacem, para bellum. També se’ns ha acabat de tenir una benzinera low cost a la porta de casa amb servei 24 hores, cal que espavilem. Si no ho fem, deixarem de ser europeus, com li deia al meu amic polímata mig de broma mig de veres: ja ens podem oblidar de triar entre més de 400 formatges, beure un limoncello i queixar-nos de tot, més val que no ens equivoquem de pista.
Ah, i per acabar –i deixar oberta la porta a un altre article–: I Andorra, què? Doncs potser és hora de preguntar-nos seriosament si la neutralitat “atàvica” andorrana cal revisitar-la, fins i tot fent servir el Manual Digest. No es pot confondre neutral amb “no sap/no contesta” davant un repte geopolític europeu d’aquesta magnitud.
Què volen que els digui. M’estimo més ser europeu que americà, rus o xinès, i per això vull el Circ del Sol.
