La setmana passada un bon amic de joventut va enviar-me el link d’un article de Dominique Strauus-Kahn publicat a la revista Politique Internationale amb el títol L’être, l’avoir et le pouvoir dans la crise. Qui fou ministre de Finances a França i el director de l’FMI fa un article lúcid i entenedor de la crisi actual. Al meu amic li vaig agrair la lectura que em proposava i em va respondre afectuosament que, cada cop que veia una corba d’oferta i demanda, pensava en mi.
Tots hem après dels mitjans de comunicació que aplanar la corba epidemiològica és un tema de vida o mort, a tot arreu s’hi han referit, el nostre ministre Joan Martínez Benazet ha parlat molt sovint de pics i pendents de la corba, fins i tot la seva elasticitat ha merescut algun comentari astrofísic. El tema s’ho val, conèixer-la i aplanar-la ha estat l’esforç central de la societat andorrana aquests darrers dies.
Soc oportunista i vull aprofitar per explicar els mecanismes econòmics subjacents que ha activat la crisi de la Covid-19. Els economistes, és clar, també en tenim de corbes: la corba de Philipps, la de Laffer, isocostes, IS-LM… Totes elles són avui menys importants que les epidemiològiques, però les hem de conèixer per resoldre la recessió econòmica que ja tothom anuncia. I de tots els coneixements que l’economia ha anat desenvolupant des d’Adam Smith fins avui, l’anàlisi de l’oferta i la demanda és la marca de la casa. M’hi vull referir per explicar el que està passant i sobretot com fer-hi front.
Les corbes d’oferta i demanda serveixen per fer més entenedora la complexa activitat dels homes i dones quan hem d’afrontar decisions de caràcter mercantil. És evident que no podem copsar la riquesa de tota la nostra activitat amb dues simples línies, però els models obligatòriament es fan amb traç gruixut.
Una corba d’oferta (S) descriu el comportament d’un oferent de béns o serveis de la forma següent: a un preu elevat estem disposats a posar a disposició una gran quantitat de béns o serveis. Per contra, a un preu baix no en volem posar tants a l’abast.
Una corba de demanda (D) descriu el comportament d’un demandant de béns i serveis: si és barat, el comprador estarà disposat a rebre un gran subministrament. A un preu elevat en voldrà molta menys quantitat.
No hi ha ningú que discuteixi que els humans ens comportem d’aquesta manera en l’àmbit mercantil. Quan s’ha posat en dubte hem acabat amb targetes de racionament, estraperlo i carestia. Ens agradi o no, els oferents fan una cosa, els demandants una altra, i trobem un punt d’equilibri en el preu i quantitat.
Els oferents fan una cosa, els demandants una altra, i trobem un punt d’equilibri en el preu i quantitat
I així anem fent. Ara imaginin que de cop l’oferta es veu afectada perquè moltes persones no poden anar a treballar per no poder sortir de casa: el xoc és colossal. Ha començat un deteriorament en l’oferta, és a dir, al preu de fa uns dies ara s’ofereix una quantitat menor, molt menor. Com que el món està absolutament interconnectat, aquest efecte és ràpid i global, no hi ha temps a l’adaptació progressiva, les cadenes de subministrament s’esberlen. En d’altres paraules, ha començat un xoc d’oferta de dimensions planetàries, milions i milions de persones confinades a casa: S0 a S1 en el gràfic, la corba d’oferta es desplaça brutalment i sobtadament cap a l’esquerra.
L’afectació en l’esquema oferta i demanda no acaba aquí. De cop, apareixen dubtes en la millora de la pandèmia, un munt de treballadors (en els primers sectors afectats) perden el seu lloc de treball i es rebaixen els seus ingressos, les llars disminueixen el consum i augmenten l’estalvi per si de cas, les empreses revisen les seves inversions amb les noves expectatives d’activitat. La demanda queda molt afectada, perquè ara els consumidors volen comprar la mateixa quantitat de producte a un preu més baix: la corba de la demanda es desplaça a l’esquerra, D0 a D1.
Però encara no s’ha acabat. Les empreses més dependents dels fluxos de caixa perden liquiditat, no poden complir amb els seus compromisos i fan fallida. Tornen a afectar l’oferta, ara hi ha molt menys producte al mercat i el que queda s’ha de pagar més car (S1 a S2). Evidentment, això afecta perquè un munt de persones perden la seva feina i ja no poden demandar béns i serveis perquè no els poden pagar als preus actuals (D1 a D2).
S2 a S3, D2 a D3, S3 a S4, D3 a D4. És un camí cap a l’esgotament de l’excedent del consumidor i el productor al qual cal posar remei perquè les seves conseqüències a mitjà termini són pitjors que la crisi epidemiòloga.
Com ja s’està fent cal, en primer lloc, respondre a la crisi sanitària. Sense límits en les despeses sanitàries ni por en l’afectació de la capacitat de producció. Perquè sense homes i dones no hi ha economia que valgui. Un excés d’utilitarisme en aquesta fase no serveix de res, fins hi tot Boris Johnson se n’ha adonat.
Cal respondre a la crisi sense límits en les despeses sanitàries ni por en l’afectació de la capacitat de producció
Cal, tot seguit, ajudes per a les llars i empreses, desembossament d’efectiu i facilitats creditícies que evitin un col·lapse de la demanda agregada. Tot això cal fer-ho massivament, globalment i coordinadament per poder amplificar l’efecte de les polítiques fiscals i monetàries. Fer el contrari és voler apagar un incendi amb un got d’aigua.
Tot seguit, calen ajudes per a les llars i empreses, desembossament d’efectiu i facilitats creditícies que evitin un col·lapse de la demanda agregada
No sé en quin estat es troba avui el debat entre l’ordoliberalisme alemany i el republicanisme francès, però em fa l’efecte que a Europa el que cal aplicar és la màxima de Deng Xiaoping, ara que la Xina està en boca de tots: no ens hem de preguntar si el gat és blanc o negre, sinó si mata ratolins.
Article del Secretari General de Demòcrates, Jaume Serra, publicat el 23 d’abril al Diari d’Andorra.
