Cinquanta-dos anys ja han passat, poden ser molts per a alguns i pocs per a altres, però el que està clar és que el 8 de setembre de 1972 hi va haver un abans i un després a la vida de les andorranes i andorrans.
Aquella fatídica nit ho va canviar tot. On havien passat milers de pelegrins, ciutadans i visitants, on les espelmes havien cremat amb tota la seva lluentor, on les parets podien percebre el sentiment de comunió, d’unió, on la identitat dels andorrans havia estat present durant tot el dia, amb uns minuts tot es va esfumar.
Les flames envaïen les parets, finestres, campanar. Els veïns de Meritxell i de Prats van sortir al carrer exaltats per la tràgica notícia. Recordo la meva mare (veïna de Prats) explicar-me que a les dues del matí el cònsol menor de Canillo, Climent Palmitjavila, va trucar a casa per informar que s’estava cremant el Santuari i que aviséssim tot el poble. Corrents van sortir de casa, agafant el camí ral cap a Meritxell amb ferrats d’aigua. En veure l’escenari, les paraules van deixar pas a un gran silenci i a plors de ràbia i desesperació.
Andorra estava trasbalsada. Les mostres de condol arribaren d’arreu.
Les autoritats del país van treballar ràpid i de valent per reconstruir i bastir un nou santuari que hauria de tornar a ser la casa i refugi de la patrona d’Andorra. D’això ja ha passat mig segle, però deixeu-me explicar com van succeir els fets.
A finals de la dècada seixanta el Consell General ja era conscient de les limitacions que tenia Meritxell per acollir les celebracions del dia nacional. Es va convocar un concurs on es demanava salvaguardar, ampliar, millorar i valorar els contorns, la representació Nacional -Meritxell-, i l’adequació dels àmbits, tant interiors com exteriors. Es van presentar 13 equips entre andorrans, catalans i perpinyanesos.
La nova significació de Meritxell havia de contemplar tres aspectes: el religiós, amb la construcció d’un àmbit més gran per a les celebracions. També el nacional, amb espais adequats per a la sala del Consell General, les Assemblees Magnes, les diverses comeses de Govern, grans espais de reunió i d’oci, menjadors a l’aire lliure, amfiteatres i serveis diversos. Finalment, l’aspecte cultural, perquè acollís la seu central d’un Centre d’Estudis Andorrans, amb una sala per a congressos, aules d’estudi, biblioteca, museu, així com la construcció d’una residència per a estudiosos i especialistes. Es volia també crear un llac artificial sobre el qual se situava l’edifici estrella, com ho mencionen els arquitectes.
La defensa d’aquestes idees es fa fer al Consell amb tot l’equip d’arquitectes seleccionats (Ricardo Bofill, l’estudi MBM, Pere Aixàs i Albert Pujal). A mitjan 1974 el Consell va donar per bo el projecte presentat amb la intenció de posar la primera pedra el 8 de setembre d’aquell mateix any.
El gener de 1975 el Taller d’Arquitectura va presentar el projecte definitiu. De tot el que s’havia parlat només es va tirar endavant el nou Santuari. Van ser dos anys de treballs intensos, fins a l’any 1976, quan es va inaugurar coincidint amb la festivitat de Meritxell.
De tot el que s’havia parlat només es va tirar endavant el nou Santuari. Van ser dos anys de treballs intensos, fins a l’any 1976, quan es va inaugurar coincidint amb la festivitat de Meritxell.
L’edifici de Bofill va ser declarat bé d’interès cultural el 2003 i és un referent de l’arquitectura contemporània del nostre país.
Tota aquesta història queda reflectida en el nou audiovisual instal·lat en l’antic temple de Santa Maria. El Ministeri de Cultura ha modernitzat l’audiovisual del Santuari vell, per continuar amb la renovació museogràfica de l’exposició ‘Meritxell Memòria’, engegada l’any passat amb motiu del 150 aniversari del nomenament de la Mare de Déu de Meritxell com a patrona de les Valls. La presentació del nou material coincideix amb el 50 aniversari de la posada de la primera pedra del nou Santuari.
Tal com va explicar la ministra Mònica Bonell durant la presentació, el nou audiovisual manté l’essència de l’antic, en què es transmetia l’emotivitat vinculada a la festivitat de Meritxell. Per la seva banda, mossèn Ramon de Canillo va recordar l’evolució de l’ús del Santuari vell, des del moment de l’incendi fins a l’actualitat, remarcant la importància sentimental que continua tenint per a la ciutadania d’Andorra i, especialment, per a les canillenques i canillencs.
Article de la consellera general Demòcrata, Meritxell Alcobé, publicat el 19 de setembre al BonDia.
