Després de nou anys de negociació, el proppassat 6 de desembre Andorra va concloure, juntament amb San Marino, l’acord d’associació amb la UE. El cap de Govern, Xavier Espot; el secretari d’Estat d’Afers Exteriors de San Marino, Luca Beccari –a San Marino el secretari d’Estat d’Afers Exteriors fa funcions de cap de Govern–, i el vicepresident de la Comissió, Maros Sefcovic, van anunciar-ho públicament el dimarts dia 12. L’acord, que rebé en el seu moment l’important impuls de la presidència francesa, ha pogut finalment tancar-se amb l’ajut inestimable de la presidència espanyola, i s’ha definit com una finestra d’oportunitat que podria no reobrir-se en molts anys. L’actual presidència belga ja ha anunciat que la seva prioritat serà l’ampliació de la UE cap a l’est.
Acabada la negociació, i d’acord amb el que han promès els successius governs, encarem al llarg del 2024 el camí cap al referèndum que ha de validar o no el que s’ha negociat prèviament. Sense entrar en el detall del que s’ha aconseguit –temps n’hi haurà per parlar-ne–, l’acord d’associació amb la UE és una fita cabdal de l’evolució i l’alineament polític d’Andorra i també del seu ple reconeixement internacional. Igual com es fa difícil de pensar com seria l’Andorra actual si ara fa 30 anys no s’hagués adoptat la Constitució, és també complicat de visualitzar un escenari de futur en què Andorra restés fora de la seva vinculació natural a l’espai europeu, amb qui comparteix història, valors i visió del món.
Se sent a dir sovint que l’acord no s’ha explicat prou, o prou bé, malgrat els molts esforços del Govern i en especial de la secretaria d’Estat per a la UE. Ben segur que al llarg de l’any el Govern sabrà respondre les casuístiques concretes que suposarà l’aplicació de l’acord, esvaint els legítims dubtes dels ciutadans. Tanmateix, de vegades sembla que es vulgui insinuar que hi ha parts de l’acord que no s’han volgut fer públiques, com si hi hagués res a amagar. Això em sembla un clar malentès, no sé si interessat o no –hi deu haver de tot, suposo–. Una de les diverses raons que pot ajudar a explicar-ho és que l’acord, forçosament, mostra una diferència de natura entre allò que sabem de cert que hem de cedir des del primer moment o des de quan ho estableixin les mesures transitòries –concret, real– i el que hi podem arribar a guanyar –hipotètic, possible–, que dependrà de fins a quin punt sapiguem aprofitar les oportunitats que l’acord ofereix.
Igual com es fa difícil de pensar com seria l’Andorra actual si ara fa 30 anys no s’hagués adoptat la Constitució, és també complicat de visualitzar un escenari de futur en què Andorra restés fora de la seva vinculació natural a l’espai europeu, amb qui comparteix història, valors i visió del món
En qualsevol cas, l’acord és una eina extraordinària per diversificar l’economia andorrana, sustentada avui en dia sobretot en els pilars tradicionals del comerç, les finances, el turisme i la construcció. Al meu entendre, el teixit econòmic del país necessita peremptòriament diversificar-se. Des de la perspectiva de la sostenibilitat –aquest cop no teòrica ni políticament correcta, sinó polièdrica i molt evident– no podem continuar creixent de forma indefinida en quantitat de turistes i/o en acumulació de totxo i ciment per tot arreu. Per aquesta via estem, dia a dia, malbaratant el país i la nostra qualitat de vida.
Necessitem impulsar altres sectors menys dependents de mà d’obra –amb tot el que això comporta: habitatge, escoles, transport, infraestructures de tota mena– que assegurin el creixement econòmic sense malmetre i degradar l’entorn. El país no pot créixer a ritme de 3.500 nous habitants com enguany, per situar-nos a les portes dels 100.000 habitants d’aquí a tan sols quatre o cinc anys, amb el consegüent col·lapse si no millorem tot seguit les infraestructures.
Votar en el referèndum sobre l’acord d’associació, possiblement cap a finals d’any, serà doncs també votar sobre quin model de país i de creixement futur d’Andorra volem. Sobre quin model volem sustentar les finances públiques i oferir un futur horitzó de treball als joves andorrans. El de la diversificació econòmica o el de la constant depredació paisatgística –no el d’una Andorra bucòlica però inviable que viu com una Xangri-La al marge, no ens enganyem– de la mà del cultiu del turisme massiu i de la construcció desmesurada.
L’acord d’associació pot ser una gran ocasió per al creixement d’una Andorra diferent, que ofereixi nous sectors d’activitat i noves oportunitats a les properes generacions i que aposti pel talent i la innovació. Voler, tant sí com no, restar-ne al marge ens condemna a un model també al marge, ja a hores d’ara molt madur, caduc i d’explotació del territori.
Tenim sobre la taula, després de molts anys de negociació, d’ingents esforços i de molta feina, un gran moment per variar aquest fatalisme. Busquem el màxim consens, mantinguem la porta oberta del pacte d’estat. Estem davant una conjuntura excepcional que cal saber valorar encertadament.
Malgrat els equívocs somriures i les encaixades de mans en la trobada en què Mònaco anunciava la seva retirada de la negociació, ambdues parts sabien ja llavors que un futur apropament del Principat a la UE no serà possible abans de deu o dotze anys. No sé si aleshores ja haurem fet tard. I, lamentablement, de solucions a mig camí no n’hi ha. Fa anys que la UE va deixar clar a alguns països prou importants –tret de comptades excepcions que venen ja de lluny– que el temps d’acords sectorials és un temps ja passat.
Article del Secretari General de Demòcrates, Vicenç Mateu, publicat al Diari d’Andorra l’11 de gener del 2024.
