Molt s’ha parlat de la Llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada al Consell General dijous passat. Ha estat susceptible a debat en aspectes com l’obligatorietat del treballador que es troba de cara el públic d’atendre en català o la necessitat d’acreditar un nivell mínim de català per poder renovar el permís d’immigració. No m’estendré doncs en aquests punts, però sí que m’agradaria incidir en d’altres que, per la transcendència d’aquests primers o per no ser tan llaminers, han passat més desapercebuts. Perquè la llei és àmplia i preveu molts aspectes vinculats amb la protecció de la nostra llengua.
Per exemple, la llei reconeix per primera vegada el dret de les persones amb discapacitat auditiva i sordcegues d’aprendre la llengua de signes i fer-la servir. En el cas de les administracions, els introdueix un important rol d’exemplaritat: el personal sempre s’haurà d’adreçar en català. Situació similar per a d’altres sectors: el personal sanitari s’haurà d’expressar en la llengua oficial –sense perjudici de fer servir altres llengües quan sigui necessari– per atendre els usuaris, i el mateix amb el personal vinculat amb el món judicial.
També les empreses de transport públic, transport escolar i taxis hauran de garantir que el seu personal –conductors– utilitzi el català per atendre els usuaris. Monitors de lleure i de menjador també s’hauran d’adreçar als alumnes en català. En la mateixa línia, el català haurà de ser la llengua vehicular de les activitats esportives, mentre que els mitjans de comunicació l’hauran d’utilitzar tant en la seva difusió de continguts com en la publicitat.
Pel que fa a les empreses, els seus noms comercials, denominacions i rètols dels establiments hauran de ser en català, igual que la informació i publicitat que difonguin a través de les xarxes socials.
He citat alguns exemples de com aquesta llei referma la voluntat d’incrementar l’ús de la llengua oficial i amplificar-la al màxim d’àmbits de la nostra vida. Però és tasca de tots assolir-ho, per exemple, ajudant els nouvinguts a aprendre-la progressivament, no canviant a la seva llengua d’origen quan conversem amb ells.
Però, sobretot, estimant-la i preservant-la, més enllà d’haver de recórrer al contingut de la llei.
