A principis dels anys noranta, quan Andorra iniciava el Procés Constituent, hi va haver qui es va oposar a l’elaboració de la Carta Magna. Però es va tirar endavant, es va aprovar i el temps ha donat la raó als seus impulsors.
Uns anys més tard, quan Andorra aspirava a convertir-se en el 184è Estat membre de les Nacions Unides, també hi va haver qui va mostrar el seu rebuig. Però s’hi va entrar i ara ningú en discuteix els seus beneficis.
En l’actualitat, ens trobem en una conjuntura similar. Hem iniciat el procés per convertir-nos en el 190è Estat membre del Fons Monetari Internacional i hi ha qui posa en dubte la seva conveniència i en critica el procés. Però aquest dijous al Consell General vam votar a favor d’adherir-nos a un organisme on hi són pràcticament tots els països del món, tots els que integren l’ONU excepte nosaltres, Cuba, Corea del Nord, Mònaco i Liechtenstein, tot i que aquests dos últims perquè tenen acords de supervisió bancària i monetària amb el Banc Central Nord de França i amb el de Suïssa, respectivament.
Fa 25 anys el llavors cap de Govern Òscar Ribas va enviar la primera carta per iniciar el procés d’adhesió. Ara teníem una oportunitat històrica, i no l’hem deixat escapar.
Ja ho vam deixar clar a la Cambra el dijous. No entrem a l’FMI per demanar ajuda financera. Ni afrontant la pandèmia més gran del darrer segle hem tingut aquesta necessitat. De fet, en plena crisi de la Covid-19 hem aconseguit obrir noves vies de finançament i hem incrementat la nostra capacitat de resiliència.
No entrem a l’FMI per demanar ajuda financera. Ni afrontant la pandèmia més gran del darrer segle hem tingut aquesta necessitat
Tampoc perdrem sobirania per entrar a l’FMI. No vindran uns homes de negre a dir-nos quines han de ser les pensions que hem de pagar, quins serveis públics hem d’oferir a la població o quins han de ser els sous dels funcionaris. Qui fa aquestes afirmacions està faltant el respecte a la intel·ligència dels nostres conciutadans.
Quan un país ha de demanar un préstec a l’FMI és perquè la seva banca nacional ja no pot fer front a més endeutament i perquè cap institució del món els hi vol prestar diners, són situacions extremes com la crisi de Grècia del 2010 o la d’Argentina del 2001 i 2018.
No van per aquí, evidentment, els motius per adherir-nos al Fons, sinó que el que aconseguirem és seguir fent passos d’homologació internacional. També hi entrem per disposar d’un organisme supranacional i d’altra reputació que ens verifiqui totes les dades estadístiques del nostre país, fet que dona plena seguretat als països i inversors que vulguin invertir aquí (seran el primer lloc on buscaran informació d’Andorra). També ens permetrà accedir a formacions especialitzades per oferir una millor administració als nostres conciutadans, i poder accedir a assistència tècnica en matèries com la supervisió financera o la política pressupostària i fiscal. A més, ens hi adherim per seguir millorant les valoracions que ens fan les principals agències de ràting, fet que augmentarà els nostres índexs de confiança si volem finançar-nos fora.
Ens hi adherim per seguir millorant les valoracions que ens fan les principals agències de ràting, fet que augmentarà els nostres índexs de confiança
De fet, ens fa una mica de vergonya no ser encara membres de l’FMI, i més quan econòmicament només implica tenir immobilitzats 257.000 euros, a més d’un cost financer de menys de 400 euros al mes.
Tal com ha passat amb l’aprovació de la Constitució i amb l’entrada a l’ONU, d’aquí a uns anys podrem avaluar si va ser convenient o no entrar al Fons Monetari Internacional. Nosaltres estem clarament convençuts de quina serà la resposta.
Article del President del Grup Parlamentari Demòcrata, Carles Enseñat, publicat el 19 de setembre del 2020 a El Periòdic d’Andorra.
