És natural que de vegades tinguem por al canvi. Tothom en té. I més davant d’un relat de la por asimètric que semblava que no s’havia d’emprar. I encara més si no s’exposa del tot la veritat, si el que s’explica, de manera una mica malèvola –no tothom–, són sopars de duro. I més en els temps que corren. I som de muntanya, potser som més malfiats.
Però hem de saber canviar, hem de saber mudar la pell per continuar sent el que som. Perquè, de fet, és el que hem fet sempre.
Andorra no ha estat mai un país d’enfrontament. De manera gairebé instintiva, congènita, érem sabedors que, per raons òbvies, els enfrontaments els perdríem tots. No teníem, no tenim, cap poció màgica.
Coneixedors que la realitat és per natura dinàmica, la nostra saviesa ha residit no en l’immobilisme ni en la rigidesa, sinó en la flexibilitat, en la contínua capacitat d’adaptació als temps i a l’entorn, en què potser alguna cosa es perd, però sempre per obtenir-ne un major guany. Repassem el Manual Digest. O fixem-nos en la llegenda de Setúria, que els de la meva quinta llegíem a l’Andorra el meu país i apreníem al col·legi: el campió de Pal es va imposar al d’Os de Civís no pas per la seva força sinó per la seva vivesa i agilitat.
Pensem tot el camí que hem fet, en especial aquests darrers anys:
Que no estàvem prou bé el 1989, abans de l’acord duaner, negociat per Josep Pintat i Albert Pintat, acord que –potser avui molts no se’n recorden i estaria bé de repassar l’hemeroteca, fins i tot com a avís per a navegants– va ser molt criticat al llarg de la seva negociació per tanta gent i també –pel joc de la política– per aquells que tot just després, un cop canviat el color de la majoria, el van signar i n’esdevingueren tot seguit grans defensors?
Que no estàvem prou bé l’any 1991 o 1992, sense Constitució? No podíem aleshores acudir còmodament als Coprínceps a demanar-los solucions –o privilegis– o plànyer-nos i culpar-los del que no ens agradava? No havíem llavors de gosar de fer la Constitució que afegia un plus de responsabilitat, que fixava clarament la sobirania del poble andorrà, els drets i llibertats inalienables dels andorrans, l’estat de dret i el ple reconeixement d’Andorra com a estat en l’àmbit internacional?
Que no estàvem prou bé a final dels anys noranta, amb unes exportacions rècord de tabac que quadraven el pressupost, tot i que van atreure el desplegament del GAR de la guàrdia civil per tota la muntanya?
Que no estàvem prou bé fins a la primera dècada d’aquest segle, amb uns bancs amb passius considerables per ser molt generosos quant a obra social i poder finançar gairebé en exclusiva l’estat andorrà? No havíem de gosar, malgrat els avisos, que van anar creixent en intensitat, de deixar de ser paradís fiscal?
Que no estàvem prou bé per haver de modernitzar la nostra legislació en matèria fiscal, laboral, mercantil, civil, per ser el país modern i plenament reconegut arreu que som ara?
I així segur que encara podríem continuar amb altres exemples.
És clar que amb cadascun d’aquests canvis es va perdre alguna cosa per poder guanyar el que hi vam guanyar. Vam deixar d’estar bé en el present i de manera precària per assegurar un futur on estar millor.
Però algú es pot imaginar per quin pendent hauria davallat Andorra alternativament si no hagués sabut transformar-se, adaptar-se, canviar, per continuar sent el país de prosperitat que avui és?
I jo em pregunto: què era, quin és, on és, en tot aquest llarg procés l’statu quoimaginari que alguns defensen? Quin d’aquests era l’statu quo? El d’abans de l’acord duaner? El d’abans de la Constitució? El de quan érem paradís fiscal? El d’un model de país cada cop amb més turistes, més mà d’obra i més totxo?
Jo no ho sé, de veritat que se m’escapa. El que veig, per contra, és una llarga, contínua i assenyada evolució. Una assenyada evolució que enllaça amb la manera de ser de casa nostra.
El que veig és una llarga, contínua i assenyada evolució. Una assenyada evolució que enllaça amb la manera de ser de casa nostra.
Una evolució que en el seu moment ens ha permès, aplicant o descomptant l’acostament a Europa –no fem curt de memòria, si us plau–, d’afrontar i resoldre exitosament una crisi financera sense precedents que hauria pogut acabar pràcticament amb la independència d’Andorra, o de tenir vacunes al mateix moment que els països de l’entorn, o de no quedar totalment aïllats quan es tancaren els passos fronterers. I la perspectiva que Andorra ratifiqui l’acord –un camí de convergència amb la UE que no suposarà canvis majors, sinó la millor garantia del que som– és el que ens permet avui una negociació amigable per no tenir controls sistemàtics a les fronteres del nostre país.
O és que algú es creu que per ser andorrans tot ens serà donat de franc –com deia aquell dels catalans? O és que potser vivim en un altre món?
Ara fa tot just vint dies, a Budapest, en la cinquena trobada de la Comunitat Política Europea, el cap de Govern del Principat d’Andorra s’asseia a la mateixa taula que els altres líders europeus per debatre sobre els grans reptes de futur del continent, des d’Islàndia fins a l’Azerbaidjan. Per debatre sobre la seguretat econòmica i sobre els reptes de la immigració. Qui hauria pogut imaginar-se alguna cosa semblant tot just fa cent anys, o potser cinquanta? Ens adonem realment del camí recorregut, del que representa això? Algú sap què donarien alguns fora d’Andorra perquè el seu territori pogués estar en aquests llocs que per l’evolució del país ara ens correspon naturalment?
De veritat no volem ser un estat sobirà i independent, associat amb la Unió Europea? Algú creu realment que serem més sobirans i més independents si diem que no a l’acord? Algú pensa seriosament que ens anirà millor –la geopolítica mana– sent un lloc al marge, una mena de forat negre als Pirineus? O és que el que volem ser, poc o molt, de manera un pèl inconscient, és un nou département o provincia, o l’enèsima comarca?
Article del Secretari General de Demòcrates, Vicenç Mateu, publicat al Diari d’Andorra el 3 de desembre del 2024.
