“No se tròbie escrita cosa alguna del ceremonial se practica en semblants actes, lo que quan esdevé algun d’ells causa alguna confusió en los del Consell, no sabent de fixo què és lo que deu fer-se o lo que s’ha acostumat fer, a causa de ser vàries les opinions entre los mateixos de Consell”.
Aquesta cita està extreta del Manual Digest d’Anton Fiter i Rossell, concretament de l’inici del llibre quart, dedicat al Ceremonial de les funcions regulars en què intervé lo Comú de les Valls.
És a dir, fa gairebé de 300 anys, el protocol i el cerimonial ja eren conceptes rellevants a Andorra, i Fiter i Rossell ja va establir diferents normes protocol·làries pels actes de l’època. A la vegada, i com queda palès a la cita a la qual acabo de fer esment, l’autor ja feia algunes referències al fet que certs aspectes no estaven suficientment regulats al país, aspecte que causava confusions en els actes oficials i institucionals.
Aquest capítol quart del Manual Digest va consultar-se i va ajudar a resoldre dubtes quan, l’any 1978, es van trobar per primera vegada a Andorra els dos coprínceps de llavors, Joan Martí Alanis i Giscard d’Estaing. Un fet que evidencia que era necessari disposar a Andorra d’un text legal que recopilés totes les normes protocol·làries establertes al llarg de la seva història. I així ho hem fet a través de la proposició de Llei de protocol i cerimonial.
El text, que vam debatre dijous passat i votar a favor de la seva presa en consideració, preserva els usos i costums del nostre país. A la vegada, respecta els reglaments i lleis de funcionament de les diferents institucions andorranes, així com la nostra Constitució. És per a aquest motiu que, segons la institució que organitza cada acte, la llei estableix unes precedències diferents en l’ordre protocol·lari dels assistents.
El protocol, a tot el món i al llarg dels segles, ha preservat el tracte personal en els seus diversos àmbits socials, així com la cortesia, l’educació i el respecte cap a les persones, sigui quina sigui la seva condició, tant social com personal. Per tant, és més vigent que mai, i necessari. També a Andorra, que en la darrera dècada s’ha obert definitivament al món pel que fa a la celebració de grans esdeveniments, amb la presència habitual al país d’institucions i personalitats internacionals. La Cimera Iberoamericana, sense anar massa lluny, n’és el millor exemple, però també la visita de caps d’Estat, l’entrega de premis internacionals o l’organització de grans competicions esportives.
De la llei també m’agradaria destacar la nova distinció oficial que crea. Malauradament, som un país que massa sovint no dona el reconeixement que es mereix a les persones que han contribuït a fer-lo créixer. Era necessari trobar una solució, que aconseguim amb la Creu dels Set Braços, un reconeixement a persones (en vida o a títol pòstum), institucions o entitats que s’hagin destacat de manera extraordinària per la seva dedicació i constància, contribuint al benefici del Principat.
La Creu dels Set Braços serà un reconeixement a persones, institucions o entitats que s’hagin destacat de manera extraordinària per la seva dedicació i constància
També vull deixar clar que des del Grup Parlamentari Demòcrata tenim molt definides quines són les nostres prioritats, que són les prioritats de la nostra ciutadania. Per tant, garantim rotundament que tirar endavant aquesta llei es pot fer de manera paral·lela –i en cap cas entorpirà–, a les lleis cabdals per al progrés i modernització d’Andorra que actualment estem treballant. L’aprovació dijous passat, malgrat els vots no favorables de l’oposició, de la llei que incrementa el poder adquisitiu de les persones que cobren pensions i salaris més baixos i preserva el dret a l’accés a l’habitatge, n’és un clar exemple.
Article de la presidenta suplent del Grup Parlamentari Demòcrata, Mònica Bonell, publicat a El Periòdic d’Andorra el 13 de novembre del 2021.
