El camí cap a l’acord d’associació té, a dia d’avui, ja una certa història. Vam començar a negociar-lo l’any 2015. Llavors es prometé un referèndum. Després de nou anys, i de tantes circumstàncies sobrevingudes que alentiren les negociacions -Brèxit, pandèmia, Ucraïna, etc.-, finalment, el desembre de 2023, sota presidència espanyola, Andorra va concloure l’acord amb la Unió Europea.
Els passos immediatament següents, com és preceptiu, havien de ser els de l’adopció i autenticació del text. A saber, la seva redacció, la traducció al català i a les llengües oficials de la UE i la revisió juridicolingüística, per assegurar que les diferents versions idiomàtiques concordin exactament.
A continuació calia la validació política de l’acord per part del Consell de la Unió, prèvia anàlisi jurídica del contingut per saber si s’ajusta al dret europeu i per establir la natura competencial del mateix -de competència exclusiva de la Unió o bé acord mixt– i en conseqüència el camí que ha de seguir per a la seva aprovació parlamentària. Aquest és el moment en el qual ens trobem ara. Tothom pensava que el procés aniria més de pressa.
Un cop enllestida l’anàlisi, el Consell de la Unió autoritzarà la Comissió a firmar. Es procedirà aleshores a l’acte formal de la signatura de l’acord entre la Comissió, la República de San Marino i el Principat d’Andorra.
El pas següent serà, llavors, el de l’enviament del text a les cambres legislatives per a la seva tramitació parlamentària. I aquí, en funció si el Consell de la Unió ha considerat mixt o no el text, s’obren dues possibilitats. Un acord que pel que fa al seu contingut es consideri de competència exclusiva de la Comissió -el que se’n ve a dir un acord EU only– requereix únicament la validació legislativa del Parlament Europeu. Per contra, un acord que es contempli de natura mixta, és a dir, que es cregui que en el seu contingut, a banda de matèries que són competència de la comissió, se’n troben d’altres que continuen sent competència dels estats nacionals, requereix, a més de l’aprovació de l’eurocambra, l’aprovació dels parlaments dels vint-i-set estats membres.
Hores d’ara, no sabem encara si l’acord UE-San Marino-Andorra serà qualificat com un acord mixt o no. El Consell de la Unió n’estaria fent l’adequada valoració. Sabem que els seus serveis jurídics el consideren un acord “mixt facultatiu”. És a dir, que podria ser un acord mixt o podria no ser-ho, perquè sembla que alguns aspectes de l’acord sí que caurien sota les competències nacionals dels estats, però aquests serien pocs, i possiblement salvables per tal de considerar l’acord com un acord EU únicament. Caldria, però, que així ho validessin políticament els estats, sent preceptiva la unanimitat. I aquí cal tenir en compte que, més enllà del contingut de l’acord d’associació UE-San Marino-Andorra, en la decisió i el posicionament de cadascun dels països podrien intervenir consideracions relatives al zel competencial entre els estats nacionals i la Comissió o als precedents que es puguin establir per a altres acords que la Unió Europea pugui tenir entre mans.
Si finalment el Consell de la Unió s’acaba decantant per considerar l’acord com un acord exclusiu, no mixt, en els mesos següents a la signatura aquest serà examinat pel Parlament Europeu per la seva eventual ratificació. Restaria aleshores tan sols l’aprovació del text per part andorrana, amb la celebració del referèndum i la validació de l’acord per part del Consell General.
Si, per contra, l’acord és considerat mixt, el text, a banda de l’aprovació pel Parlament Europeu, haurà de seguir el sinuós camí de ratificació per part dels legislatius dels vint-i-set estats membres. Com que alguns estats tenen dues cambres i d’altres diversos parlaments amb competències sobre aquest tipus d’acords -a Bèlgica el text hauria de passar per sis cambres parlamentàries-, el nombre total de legislatius que s’haurien de pronunciar seria de quaranta-dos, a més de l’Europarlament. Per qüestions purament d’intendència i logística parlamentària, tot i comptar amb un treball diplomàtic d’acompanyament per part d’Andorra, el temps necessari per a la ratificació final de l’acord podria ocupar uns quants anys.
Tanmateix, i aquest és un punt important, això no vol dir que l’acord no entrés en vigor fins aleshores: la legislació europea permet la seva entrada en vigor provisional. En realitat, tot el contingut de l’acord que fos competència exclusiva de la UE, una part molt àmpliament majoritària, entraria en vigor ja des del primer dia. Només aquella petita part que fos competència nacional dels estats membres no podria entrar en vigor fins a la ratificació de l’acord per totes les cambres nacionals. La resta, sí. La possibilitat que en el camí de ratificació l’acord pogués quedar encallat en un o altre parlament llunyà és extremadament improbable, pràcticament nul·la. La seva ratificació només seria qüestió de més o menys temps.
És veritat que perquè això esdevingui realitat, Andorra hauria de modificar prèviament la llei reguladora de l’activitat de l’Estat en matèria de Tractats, en concret el seu article divuit, que impedeix llur aplicació provisional. En tractar-se d’una llei qualificada, la seva modificació requeriria la majoria absoluta.
És a dir que, finalment, la natura mixta o no de l’acord, i contràriament al que se sent dir, tampoc canviaria gran cosa: el text, la gran majoria del text, entraria igualment en vigor de manera “provisional” a l’espera de la conclusió formal del llarg itinerari de ratificació parlamentària.
I en qualsevol cas, i per desfer qualsevol mena de malentès, només hi hauria aplicació de l’acord, provisional o definitiva, després de l’aprovació del mateix en referèndum popular i la seva posterior ratificació pel Consell General.
Article del Secretari General de Demòcrates, Vicenç Mateu, publicat al Diari d’Andorra el 5 de maig del 2025.
