Ida May Fuller va ser la primera ciutadana nord-americana en percebre, el 1940, una pensió pública del, en aquell moment, recentment creat sistema de pensions per part de Franklin D. Roosevelt. A l’inici de la implementació d’aquests sistemes, la ràtio entre la quantitat de contribuents i aquells que comptaven amb una pensió superava, en la major part dels països, les desenes. Aquest fet era garantia per comptar amb un sistema generalitzat de prestacions cap a les persones que arribaven a l’edat de retirar-se, sense pràcticament problema algun de sostenibilitat previsible. Tot i això, les estructures demogràfiques han patit grans deformacions al llarg del segle XX, on passat el denominat ‘baby boom’, les taxes de natalitat han anat disminuint de forma intensa, mentre que l’esperança de vida anava augmentant significativament. Això ha generat que les necessitats pressupostàries d’aquests sistemes s’intensifiquin, fins a trobar-nos en una situació en què aquells que han mantingut l’anomenat sistema de repartiment hagin d’afrontar una tasca de reforma gens fàcil d’adoptar. Això es deu al fet que, en la major part d’aquests països, la despesa en pensions és la principal partida del pressupost públic, amb estats com l’espanyol, on de cada 100 euros de despesa pública, 31 es destinen a pensions.
Andorra adopta aquest sistema l’any 1968 amb la creació de la CASS, i també en la situació favorable ja mencionada. Si se centra el debat en com realment mantenir-ne la sostenibilitat, aquest s’hauria de basar en dues principals alternatives estructurals: mantenir el repartiment o implementar la capitalització. El ‘repartiment’ és el sistema que impera en gran part dels països, on qui cotitza ara, finança les pensions actuals, fet que el fa estrictament dependent de l’estructura demogràfica, salarial i la situació econòmica del moment. Altrament, trobem el sistema de capitalització, que és un sistema on la cotització actual es destina a un compte individual per poder disposar d’aquesta un cop la persona es jubili. Andorra, fins ara, manté superàvit entre ingressos i despeses de la seguretat social, però segons els darrers estudis actuarials, la situació futura no difereix del que ja està passant a molts països, on aquestes institucions van entrant en dèficit crònic. La xifra més preocupant és el dèficit en què la seguretat social haurà d’incórrer un cop esgotat el fons de reserva de jubilació, que representarà al tomb de dues terceres parts de l’actual pressupost de l’Estat, uns 400 milions d’euros.
La xifra més preocupant és el dèficit en què la seguretat social haurà d’incórrer un cop esgotat el fons de reserva de jubilació, que representarà al tomb de 400 milions d’euros.
No modificar el sistema, pot implicar ‘de facto’ haver de retallar profundament les pensions o augmentar la pressió fiscal a nivells molt més elevats que els actuals, assumint que aquest augment no deteriori la base imposable, ergo l’activitat econòmica al sector privat. De fet, països com França, ja grava els salaris amb un impost denominat ‘contribució social generalitzada’, que representa un 10% afegit a les cotitzacions i la resta d’impostos que els treballadors francesos ja paguen. L’important de la reforma és que, mantenint els drets generats fins ara, no pot carregar-se el conjunt de la responsabilitat sobre l’esquena dels més joves, ja que implicaria un procés de redistribució no basat en qüestions de renda o riquesa, sinó de traspàs de rendes dels joves a un sector creixent de la població com els jubilats, que en cas de ser massa intens, podria ‘trinxar’ el poder adquisitiu i l’estalvi dels futurs cotitzants. De fet, una de les principals fonts de desigualtat en la renda i la riquesa és el factor de l’edat, fet que s’agreuja en absència de reforma.
L’important de la reforma és que, mantenint els drets generats fins ara, no pot carregar-se el conjunt de la responsabilitat sobre l’esquena dels més joves
L’alternativa plantejable seria el mencionat sistema mixt o de capitalització, amb una transició que hauria de passar per un possible augment de cotitzacions, on una part segueixi finançant el repartiment per no modificar els drets generats, i una altra comenci a acumular-se individualment, fins que aquesta segona part vagi representant un gruix superior de la pensió futura. I en moltes ocasions es menciona el cas de Xile per oposar-se a aquest sistema, però s’obvien estats com Suècia o Suïssa, que compten amb sistemes mixtos entre capitalització i repartiment obligatoris.
El caràcter inajornable de tot plegat denota la importància d’assumir el cost polític d’afrontar de forma valenta una reforma d’aquest caire. És quelcom que, si més no, s’agrairà en períodes futurs. Defugir de l’emocionalitat que, malauradament, copsa habitualment el debat de les pensions és un deure imperatiu per a aquells que pretenguin ser útils en aquesta matèria. Els oportunismes, missatges senzills i l’emocionalitat no poden extreure el factor aritmètic que caracteritza un problema que, de no ser resolt, hipoteca múltiples generacions senceres.
Article del secretari de Comunicació de Demòcrates, Manel Amorim, publicat a l’Altaveu el 22 de maig del 2025.
