A les portes de les festes de Nadal, he decidit fer allò que fa tothom quan necessita una mica d’esperança: escriure la meva carta als Reis Mags. I no, no demanaré res material, però sí que voldria fer-los arribar un desig emocional, d’aquells que remouen la memòria i l’ànima.
A la meva carta hi posaré la parròquia que voldria retrobar. Aquella que molts ja sabeu quina és, perquè és la meva: Andorra la Vella. La capital del nostre petit, però orgullosament gran país. I sí, Ses Majestats, m’agradaria que fos, literalment, bella. Que els carrers tornessin a lluir com abans i, si no és molt demanar, que tots puguin respirar ambient de Nadal, veient com s’il·luminen els seus carrers en aquestes dates tan assenyalades.
En la meva carta també hi voldria demanar que la parròquia recuperi el seu aire de capital i deixi enrere aquest toc àrid que la persegueix últimament. Entre concursos per la construcció d’edificis d’habitatges de lloguer assequible que queden deserts, projectes que s’evaporen abans de néixer i les esplanades d’asfalt que tenim per places -la nostra flamant plaça del Poble-, a vegades sembla que estiguem més a prop del Far West que de les nostres estimades muntanyes. Bé, Far West o les cascades del Niàgara -com les filtracions d’aigua que pateixen dins l’aparcament Vinyes-, perquè en pocs metres de diferència, pots tenir la sensació de passar d’un lloc a l’altre.
Entre concursos per la construcció d’edificis d’habitatges de lloguer assequible que queden deserts, projectes que s’evaporen abans de néixer i esplanades d’asfalt que tenim per places, a vegades sembla que estiguem més a prop del Far West que de les nostres estimades muntanyes
També m’agradaria demanar als Reis que la nostra parròquia torni a ser un lloc amable, amb propostes clares i pensades per a la gent, amb estructures que resolguin allò que realment preocupa a la ciutadania: tenir carrers nets, projectes que avancin sense haver de confiar en miracles, en concursos eternament sense adjudicació, o que se centrin realment a fer-nos el nostre dia a dia més planer, com per exemple: fer possible el transport segregat. Tant de bo poder veure ben aviat un tramvia interurbà que ens ho faciliti, però per això caldria que tots els comuns treballessin units per poder desplegar la iniciativa de forma coordinada per implementar el pla sectorial. Potser això és demanar massa…
Després de tot el que he esmentat, Ses Majestats, permeteu-me un pensament: quan un projecte que hauria de ser una solució es queda desert més d’una vegada, potser el problema no és del desert, sinó del mapa. I quan per fer-lo viable calen equilibris creatius o concessions que recorden més a la màgia que a la gestió, servidora no pot evitar preguntar-se si no seria hora de tornar a fer les coses amb seny i previsió, com es feia abans que tot s’omplís de fum i promeses.
Per això, Reis Mags, aquesta vegada us necessito més que mai. Necessito una mica de la vostra màgia, perquè ara per ara no veig que, ni aquest Nadal ni el vinent, tornem a tenir aquella Andorra la Vella viva, endreçada i pensada per a tothom.
Però jo, tossuda com soc, continuaré escrivint la carta any rere any, perquè estimo aquesta parròquia. I perquè confio que algun dia tornarem a veure-la com la volem: alegre, propera, preparada i, sobretot, bella.
Moltes gràcies, Ses Majestats. I si us sobra una mica d’encanteri… feu-lo servir aquí, que bona falta ens fa.
Article de la membre de la Secció Jove, Sandra Cuberes, publicat l’Altaveu el 22 de desembre del 2025.
