Quan parlem de pressupostos públics, sovint tot queda en xifres que costa d’entendre. Milions amunt, milions avall. Però en realitat, darrere d’aquests números hi ha una cosa molt més senzilla: decisions. Decisions que defineixen quin tipus de parròquia volem.
Si mirem el tancament del Comú d’Andorra la Vella del 2025 que avui la majoria del PS i Concòrdia sotmeten al Consell de Comú, veiem una dada que pot semblar positiva: un superàvit de més de 4 milions d’euros. És a dir, s’ha ingressat més del que s’ha gastat. La pregunta clau és: per què aquesta diferència?
I aquí és on comencen a aparèixer els models de governança. Si comparem amb uns anys enrere, per exemple el 2021, veiem que aleshores gairebé un 22% de la despesa es destinava a inversió. Parlem de fer coses: carrers, espais públics, connexions, millores reals que la gent veu i utilitza. Però això no era només cosa d’un any. El 2021 és, de fet, un bon reflex d’una etapa més llarga, del 2016 al 2023, en què es va apostar de manera clara per invertir per transformar la parròquia. Aquesta manera de fer es traduïa en projectes molt concrets i visibles.
Es van convertir en zona de vianants l’avinguda Meritxell i el carrer Callaueta, posant les persones al centre i donant vida al comerç. Es va millorar la connexió amb Santa Coloma amb voravies i itineraris segurs a l’avinguda d’Enclar, fent més fàcil i segur moure’s a peu. Es van reforçar les festes de barri, perquè una parròquia no és només carrers i edificis, sinó també gent i convivència. I també es va apostar per fer una ciutat més verda i més agradable, amb projectes com la naturalització del Parc Central o el parc fluvial. Tot això té una idea al darrere molt clara: invertir no és gastar, és construir futur.
Si tornem al 2025, el que veiem és diferent. La inversió baixa, tant en pes com en diners. En canvi, puja la despesa del dia a dia: personal, serveis, funcionament. I al final de l’any, queda un superàvit de quatre milions.
Un superàvit així no vol dir que s’estigui gestionant millor. Sovint vol dir que no s’ha fet tot el que s’havia promès
I aquí és on cal dir les coses pel seu nom. Un superàvit així no vol dir que s’estigui gestionant millor. Sovint vol dir que no s’ha fet tot el que s’havia promès. Perquè si tens diners per invertir i no els acabes utilitzant, el que estàs fent no és estalviar. Estàs deixant coses per fer, com per exemple els pisos de lloguer assequible de Terra Vella que el Comú actual porta demorant fa més de dos anys tot i tenir mooolts diners a la caixa. Tants com gairebé 17 milions.
I això, a la llarga, es nota. Ho veiem, per exemple, en projectes com la nova plaça del Poble. Un espai que havia de ser central i agradable, però que avui genera debat per la manca d’ombra, d’arbres o per problemes com les filtracions. Quan una inversió no té una visió clara, el resultat també se’n ressent. I si, a més, en projectes heretats –com la plaça del Poble– es prioritza l’estalvi immediat per poder presentar-los com a més econòmics que en origen, el que sovint acaba passant és que el cost real es trasllada a la qualitat final de l’espai.
Al cap i a la fi, tot això no va només de números. Va de model. Hi ha una manera de gestionar que posa el focus en el dia a dia, a fer funcionar la maquinària. I n’hi ha una altra que, sense deixar de gestionar, també aposta per transformar, per millorar i per fer una parròquia més habitable. Les dues coses són necessàries. Però l’equilibri és el que marca la diferència.
Per això la pregunta no és si hi ha superàvit o no. La pregunta és molt més senzilla: volem un Comú que guardi diners o un Comú que construeixi futur?
Article dels consellers de DA al Comú d’Andorra la Vella Davíd Astrié, Miquel Canturri i Rosa Maria Sabaté, publicat al BonDia el 26 de març del 2026.
