A vegades tinc la sensació que a Andorra no acabem de ser conscients del privilegi real que tenim. No parlo només de qualitat de vida en termes generals, sinó d’una cosa més bàsica i alhora decisiva: la qualitat de l’aire que respirem i de l’aigua que bevem.
Quan un surt del país i observa la realitat de moltes ciutats europees o d’altres parts del món, aquesta diferència es fa evident de manera gairebé immediata. La contaminació, la pressió sobre els recursos hídrics o la degradació dels entorns naturals són problemes que condicionen la vida quotidiana de milions de persones. I no és una exageració, és una realitat cada vegada més estesa.
En aquest context, les dades d’Andorra són significatives. Més del 94% dels punts de control dels rius presenten una qualitat bona o excel·lent, i la qualitat de l’aire es manté en nivells satisfactoris prop del 86% de l’any. Són indicadors que ens situen en una posició molt destacada en comparació amb molts països del nostre entorn. Però el més important no són les xifres, sinó el que representen. Vol dir que a Andorra encara és possible viure en un entorn on la relació amb la natura no està trencada. On obrir l’aixeta no genera incertesa i on respirar no s’ha convertit en una preocupació diària, com ja passa en moltes grans ciutats del món.
Ara bé, com a país petit i obert, hauríem de ser conscients que aquest avantatge no és etern ni automàtic. No és una condició garantida pel fet de ser qui som o pel lloc on estem situats. És el resultat d’unes decisions col·lectives, d’un model de desenvolupament concret i d’una manera d’entendre el territori que ha prioritzat l’equilibri. Perquè el repte no és només reconèixer que estem en una bona posició, sinó saber si serem capaços de mantenir-la en un món cada vegada més pressionat ambientalment.
El creixement, la mobilitat, la pressió urbanística i els nous hàbits de consum ens obliguen a ser molt més exigents amb nosaltres mateixos. El debat no és si estem millor que altres països, que ho estem, sinó què fem per continuar-ho estant, sense renunciar al que ens fa diferents. Perquè, al final, la qualitat d’un país no es mesura només en el que aconsegueix créixer, sinó en la capacitat que té de no perdre allò que el fa excepcional.
Article del membre del Comitè de DA de Sant Julià de Lòria, Carles Acosta, publicat al Diari d’Andorra el 16 de juny del 2026.
