Articles d'opinióJaume Serra

El futur del capitalisme

No crec en les coincidències ni en particulars alineacions d’astres, però haberlas haylas. Us ho dic perquè, fa tres diumenges, vaig arramassar del mercat de Sant Antoni (penso en l’estimat Toni Morell, amb qui m’hi trobava de tant en tant) un exemplar del llibre El Futuro del capitalismo, de Paul Collier. La lectura és densa però Sant Antoni ha trobat un deixeble eremita circumstancial i els darrers dies he tingut temps de fer una lectura pausada. La meva incredulitat trontolla.

És una evidència, que no neguen ni els més heterodoxos governants (tot i els derrapatges en l’àmbit anglosaxó), que Occident està patint una crisi sanitària amb repercussions socioeconòmiques d’un abast colossal que tot just comencem a albirar. No us parlaré d’on ens portarà tot plegat (no ho sé), i no vull repetir el que altres ja han dit: la humanitat no s’extingirà, res serà igual d’aquí a sis mesos, la forma de relacionar-nos entre humans canviarà, el teletreball es desenvoluparà, etcètera. Tampoc penso fer servir el llenguatge bèl·lic i patriòtic tan escaient i necessari en les actuals circumstàncies, per explicar com combatre i vèncer l’enemic extern que ens ataca.

Estem patint una crisi sanitària amb repercussions socioeconòmiques d’un abast colossal

El que vull és opinar sobre en quin punt ens ha agafat aquesta crisi des del particularíssim vessant dels decisors polítics. Ho faig perquè, al meu entendre, la manera de sortir-se’n és socialment i, per tant, no estaria malament esbrinar en quin moment ens trobem per saber si estem en la línia de reaccionar bé davant dels reptes que tindrem d’ara endavant.

El capitalisme ha aconseguit, històricament, moltíssimes millores de benestar i ha esdevingut essencial per a la prosperitat. En conseqüència, no ens en podrem estar de fer-lo servir. El seu mecanisme intern de destrucció creadora no ha trobat substitut. No em negaran que altres ho han provat i no han arribat enlloc. Ara bé, no es tracta de fer de Dr. Pangloss, cal una mirada crítica sobre algun dels fonaments de la seva filosofia política, com ens proposa Paul Collier, per poder garantir-ne un millor funcionament.

El capitalisme modern, simplificant molt, es fonamenta en dos pilars que els actors polítics occidentals fan servir, a voltes sense saber-ho, i que s’han anat combinant en proporcions variades des de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies. D’una banda, l’utilitarisme, segons el qual, confrontats a dues alternatives, cal triar aquella que maximitzi la felicitat del màxim nombre de persones d’una comunitat, deixant de costat l’altra peti qui peti. D’altra, el de la justícia com a equitat, segons la qual el decisor polític ha de posar-se un vel als ulls de forma que desconegui quin és el seu lloc en la societat, la seva classe o estatus, les seves habilitats i intel·ligència, i triar des d’aquesta posició original.

Aquests dos principis, portats a l’extrem, són perillosíssims perquè ens aboquen en mans d’economistes o juristes. La vida en societat no és només economia i drets, per sort. Dit d’una altra forma i, per posar només un exemple: les obligacions dels pares amb els fills van molt més enllà de l’establert legalment o pel principi d’utilitat.

I a Andorra, què? Em preguntaran. Què té a veure tot el que ens expliques amb la Covid-19? Com ja he dit, només resoldrem la crisi en societat i, per tant, fent servir la política, cal esbrinar el seu estat. Soc de l’opinió que Andorra no ha desenvolupat la seva estructura socioeconòmica amb la mateixa intensitat de l’Europa Occidental, fet en molts aspectes criticable, però en canvi no ha abusat ni de l’utilitarisme ni de la justícia com a equitat. Els nostres decisors polítics no han fet servir el manual utilitarista o el manual rawlssià en estat pur. Això permet mantenir una major dosi d’identitat compartida que, segons Collier, és el que s’ha perdut en el nostre entorn socioeconòmic més pròxim.

Andorra no ha abusat ni de l’utilitarisme ni de la justícia com a equitat

Sense identitat compartida és impossible pensar que els més afortunats acceptin les obligacions amb els més desafortunats. Com serà possible fer prevaldre un principi de corresponsabilitat sense un mecanisme intern en la societat que l’alimenti? Les obligacions recíproques són la benzina que fan rutllar el motor social, no ens podem limitar a la força feble de l’altruisme. Cal fer servir la força forta de la reciprocitat. Crec que Andorra pot estar a l’altura dels reptes que haurà d’afrontar.

Sense identitat compartida és impossible que els més afortunats acceptin les obligacions amb els més desafortunats

Article del secretari general del partit, Jaume Serra, publicat el dijous 26 de març a El Periòdic d’Andorra.

Etiquetes: Articles d'opinió, Jaume Serra

Articles relacionats

Cristina Serra
Esport i la Covid-19, són compatibles?
L’altra cara de la Covid-19
Menú