Articles d'opinióCristina Serra

Esquí de muntanya, sí, de muntanya

La polèmica ja està servida, i no podem pas dir que no ho veiem a venir. Ja fa uns quants anys, uns sis si no recordo malament, que alguna estació d’esquí alpí va decidir traçar circuits d’esquí de muntanya dins del seu domini esquiable, amb l’objectiu de desviar la gran afluència de practicants a indrets on no suposés un perill. Més tard, s’hi van anar afegint la resta d’estacions, encara que algunes hi van posar més interès que d’altres perquè aquests circuits estiguessin correctament traçats i mantinguts. Per ser sincers, aquests circuits mai han estat un èxit del tot pel que fa a la seva concurrència. Però la culpa no és de les estacions, sinó de la tipologia de la majoria de practicants.

L’esquí de muntanya requereix de certes habilitats. La primera d’elles és conèixer la muntanya i els riscs que comporta. Cal saber esquiar per fora de pista (en d’altres paraules, tenir un nivell que ens permeti baixar amb seguretat); saber fer conversions; fer funcionar els dispositius de seguretat (la pala, el detector de víctimes d’allaus i la sonda); tenir coneixements del que es coneix en el sector com a nivometeo; i sobretot tenir molt clar que a la muntanya el risc zero no existeix.

Tots els practicants d’aquest esport anem per pista sovint. Els motius són diversos: fer entrenaments més tipus cardio, quan anem sols, per quan no disposem de molt temps, a inicis de temporada per fer una presa de contacte…

A causa de l’efecte moda que ha patit aquest esport els darrers anys, s’ha generat una gran afluència de nous practicants que poden no complir algun o, fins i tot, cap dels requisits del segon paràgraf, i que els motius que els porten a fer esquí de muntanya per pista no són precisament els del tercer paràgraf. Molta d’aquesta gent practica aquest esport com qui va a fer la caminada sortint de treballar, van amb els amics els uns al costat dels altres i fan la xerrada mentre, xino-xano, ascendeixen per la pista. Difícilment aquest tipus de públic utilitzarà uns circuits on es requereixen fer conversions cada pocs metres, dins del bosc on sovint la neu queda regelada i on, a vegades, per poder girar cua cal completar tot el circuit.

Tots volem defensar els nostres drets, però és important, a la vegada, tenir present alguns conceptes com concessió i domini esquiable, així com entendre el cost que representa produir neu artificial i treballar-la (barrejar-la, estendre-la, remuntar-la cada vespre a les zones on és necessari), així com el cost de dotar de seguretat un domini esquiable per mitigar el risc d’allaus mitjançant tècniques molt variades segons la zona.

És important tenir present conceptes com concessió i domini esquiable, així com entendre el cost que representa produir neu artificial

Hem d’entendre que els practicants de l’esquí de muntanya som molts per pujar cara amunt per una pista destinada a l’esquí alpí, i que això corre el risc de desembocar en problemes de bona convivència. També quan ascendim per pistes de debutants, ens hem de plantejar el problema de seguretat que podem ocasionar. I sobretot, cal acceptar que molts practicants d’esquí de muntanya van al domini esquiable perquè els seria impensable practicar aquest esport en el seu estat natural.

La muntanya és de tots, diuen… Aquesta frase em recorda a una amiga que m’explicava que hi ha gent que passeja els gossos en camps on hi tenen el ramat i, en explicar a aquesta mateixa gent que estaven en terreny privat i que estaven molestant al ramat, els contestaven amb aquestes mítiques paraules. Cal entendre que la propietat privada també existeix a la muntanya i que hi ha parts llogades a empreses públiques i/o privades, perquè explotin aquests indrets per a la pràctica de l’esquí alpí.

Gràcies a aquests dominis esquiables que s’han establert mitjançant concessions de terreny, tenim una molt bona acollida de turistes des de fa nombrosos anys, que ens valoren el bon tracte que hem donat a les nostres muntanyes. I de la mateixa manera que no anem a la terrassa d’un bar que es troba a la via pública i ens posem amb la nostra tovallola a prendre el sol, no podem obviar les normatives d’aquestes estacions d’esquí.

Gràcies a aquests dominis esquiables que s’han establert mitjançant concessions de terreny, tenim una molt bona acollida de turistes

Dit això, podem debatre la utilització de la paraula forfet (tiquet de transport), del moment en què s’ha comunicat, de les contraprestacions del forfet que tindran els practicants de l’esquí de muntanya i de la preservació del nostre entorn natural. Però el que està clar és que les estacions d’esquí haguessin pogut optar per prohibir l’ascens per pistes del domini que estan explotant i, en canvi, han preferit intentar regular la situació.

El que no vulgui pagar ho té ben fàcil, hi ha molt terreny muntanyós fora dels dominis de les estacions d’esquí on la pràctica de l’esquí de muntanya és meravellosa i gratuïta. Això sí, assegureu-vos que disposeu de totes les habilitats del segon paràgraf!

 

Article de la vicepresidenta segona de Demòcrates, Cristina Serra, publicat a El Periòdic d’Andorra el 26 de desembre del 2020.

Etiquetes: Articles d'opinió, Cristina Serra

Articles relacionats

La paciència, una virtut capital
Jordi Ribes
Serem capaços?
Menú