L’Òscar Ribas ha mort. A l’Òscar, com tothom l’anomenava, me l’apreciava molt.
Vaig tenir el privilegi de formar part del seu Govern el 1994. Va ser un primer Govern Constitucional ple d’embranzida reformista, però de nul·la activitat reformadora. Volíem bastir les estructures econòmiques post-Constitucionals per a una nova Andorra, ni més ni menys. Entre d’altres minúcies, un sistema fiscal. Però no vam reeixir, no tocava. Ves per on, la nostra proposta de formar part de l’FMI s’ha assolit fa ben pocs dies. Paciència.
L’Òscar era un home polític que no controlava l’agenda, vull dir que no li preocupava gaire el regat curt per assolir victòries tàctiques. Li agradaven els plantejaments estructurals que vertebren els fonamentals, no volia anar de victòria en victòria fins a la derrota final. Recordo que li sentia dir en aquell llunyà 1994 que l’important no eren les properes eleccions, sinó les que vindrien després. Francament, en aquell moment no el vaig entendre. Amb el temps he entès el que volia dir. Paciència.
El temps i l’amistat m’han ofert el privilegi d’anar compartint conversa amb l’Òscar, i dur la comptabilitat de moltes de les reformes estructurals que Andorra ha anat assolint. També parlar-ne d’altres que s’haurien de plantejar. En aquest passament de comptes entre les propostes reeixides i el calendari, he pogut copsar la seva generositat envers les persones i la política. Que fàcil que hauria estat avergonyir-ne més d’un. Paciència.
He sentit dir a molta gent que l’Òscar tenia un posat de lord anglès amb la seva flema i tot. Només li faltava la pipa –mentre va fumar–, per completar l’attrezzo. No és veritat, no era displicent, molts poden corroborar com d’apassionada podia ser una discussió sobre aspectes polítics fonamentals, el sistema electoral, els comuns, el Coprincipat, la Unió Europea… Sempre temes majors, sense cap por a explorar nous camins i encreuaments futurs. Paciència.
L’Òscar, és clar, darrerament ja no estava en la primera línia i ha dedicat la major part d’aquests darrers anys a completar les seves memòries recentment publicades. Sé que també ha estat neguitejat pel disseny institucional d’Andorra i pel Coprincipat. També em va dir que estava estudiant la història dels Concilis de l’Església Catòlica, qui sap si per buscar allò fonamental d’algun disseny institucional. Vaig poder regalar-li un llibre de l’Alan Kreider (2016) que aporta una visió molt singular: l’explicació de l’expansió del Cristianisme el primer segle de la nostra era va ser la paciència, una virtut que ni els grecs ni els romans tenien. I em fa l’efecte que molt pocs occidentals tenim (cristians o no). L’Òscar em va dir que el llibre li havia agradat molt. Descansi en pau.
⚫️Òscar Ribas Reig, impulsor de la Constitució, primer cap de Govern de la història d’Andorra i qui va portar el català a l’ONU
⚫️Descansi en pau
⚫️El nostre escalf a la família i amics, en especial al president del nostre Grup Parlamentari Carles Enseñat, nebot d’Òscar Ribas pic.twitter.com/iZBrkqf9TW
— DEMÒCRATES (@Democrates_and) December 18, 2020
Article de Jaume Serra publicat al Diari d’Andorra el 20 de desembre del 2020.
