Com pot ser que el Principat d’Andorra no sigui membre de l’FMI? En primer lloc perquè, durant molt de temps, no va ser possible. Fins a l’any 1993 Andorra no era reconeguda com a subjecte de dret internacional, la seva personalitat estava tutelada pel Quai d’Horsay i no va ser fins a la promulgació de la Constitució, l’any 1993, i la posterior l’entrada d’Andorra a l’ONU i al Consell d’Europa, que en va esdevenir subjecte a ple dret.
Des d’aleshores, malgrat que Andorra tenia una població, un territori determinat i unes institucions que en tenien cura, li faltava la capacitat d’entrar en interacció amb els altres estats. Com ja he dit, l’ombra del Quai d’Horsay era molt allargada.
A partir de l’any 1993 Andorra podia demanar l’adhesió a l’FMI, però no ho va fer. Per què?
Primerament, perquè la geopolítica del 1993 no tenia res a veure amb la del 1944. Aquell FMI que va néixer després d’una guerra de 30 anys –primer bèl·lica, entre el 1914 i el 1918, després comercial, aranzelària i monetària i, finalment, holocàustica entre el 1939 i el 1945–, volia evitar que les estructures econòmiques nacionalistes i autarquies tornessin a provocar un col·lapse del sistema internacional de pagaments. Però el 1993 el disseny primigeni del director del Tresor americà, Harry Dexter White, i la seva baralla amb John Maynard Keynes, ja no estava en l’agenda, i la casa de papel ja feia dies que s’havia traslladat de Lombard Street a Fort Knox.
El 1993 els partisans monetaris de bella chao no pintaven res, la base monetària mundial s’establia a Washington i el sistema internacional de monedes tenia una autoritat multilateral (sui generis) que garantia que el sistema no es col·lapsés. A Andorra, òbviament, el 1993 no li calien unes bases de reconstrucció monetària postbèl·lica. És clar que no calia demanar l’adhesió per a aquest motiu.
A Andorra, òbviament, el 1993 no li calien unes bases de reconstrucció monetària postbèl·lica. És clar que no calia demanar l’adhesió per a aquest motiu
El 1993 l’FMI nascut a Bretton Woods cada cop era menys fons i més banc. En aquella època ja estaven superades les barreres mentals i acadèmiques sobre la convertibilitat internacional de les monedes, el tipus de canvi fix, les devaluacions competitives, la serp monetària, el patró or… L’FMI es dedicava (amb bastant mala fama) a ajudar els estats que es trobaven en dificultats a honorar els seus compromisos de pagament internacionals. Alhora, mitjançant la seva assistència, proveïa de recursos els governs concernits per assolir les reformes (també amb bastanta mala fama), que permetien restablir els equilibris macroeconòmics. A diferència de qualsevol banc, que pot lliurement atorgar o no un préstec, l’FMI facilitava crèdits als països membres que ho necessitaven amb unes xifres pautades basant-se en els DEG (Drets Especials de Gir). Ara bé, com sempre a la vida res és de franc.
Tornant en clau nacional, per ésser membre de l’FMI calia abandonar l’autarquia i transformar un territori monetari tancat i autosuficient en un sistema obert, i respectar les normes de tots. En la meva opinió, aquest és el veritable motiu pel qual Andorra no és encara membre de l’FMI. Era més còmode anar fent el teu tanquet que estar auditat anualment i, amb major o menor diligència, rebre i escoltar la diagnosi d’un tercer molt poderós i amb influència, per bé i per mal.
Vaig viure en primera persona les primeres discussions l’any 1994 sobre la conveniència o no de demanar l’adhesió a l’FMI. I ho vaig deixar córrer amb la sensació que parlàvem del dit i la lluna i que resultava impossible trobar el veritable terreny de discussió. Puc entendre perfectament el paradigma en el qual estava Andorra el 1994. L’autarquia monetària del Principat era possible fa 25 anys i, fins i tot, es podia expandir el balanç del Banc Central Andorrà i fer front a episodis de liquiditat. Però tot això ha canviat.
Ara que ja s’ha posat preu a l’adhesió d’Andorra, podíem comparar el seu cost amb el de construir una rotonda a les nostres carreteres. I, a partir d’aquí, analitzar la bondat d’una decisió o altra. El paradigma del 1993 t’ho permetia, però ara el debat no va d’això, sinó d’autarquia monetària. Avui em penso que no toca.
El paradigma del 1993 t’ho permetia, però ara el debat no va d’això, sinó d’autarquia monetària
Article del Secretari General de Demòcrates, Jaume Serra, publicat al Diari d’Andorra el 22 de juliol.
