El debat sobre la reducció de jornada, sense reducció de salari, s’ha enfilat dins del debat públic andorrà, probablement instigat pel debat produït a l’estat veí al respecte. Curiosament, la xifra atorgada també es correspon amb la debatuda, i rebutjada, fa qüestió de setmanes, de 37,5 hores.
La qüestió és que, quan s’aborda aquest debat, manca certa validesa en allò exposat per fer-li cabuda d’acord amb les dades.
Unes bones mètriques per poder veure si les dinàmiques en l’àmbit laboral afavoreixen la seva implementació són el cost laboral unitari, la productivitat i la relació o ràtio entre aquestes dues variables. El cost laboral unitari es pot calcular agafant el gruix de la massa salarial partint del nombre d’assalariats o partint de les hores treballades. La productivitat, basada en el treball, es pot calcular com tot allò que es produeix en una economia en un període de temps, dividit entre les hores de treball o el nombre de treballadors. I per últim, la relació de cost laboral unitari dividit entre productivitat durant diversos anys, ens atorga una visió de si, al llarg del temps, som més productius amb relació al nostre salari, és a dir la ràtio baixa, o si per al contrari, ho som menys, és a dir, aquesta puja.
Calculades aquestes mètriques a Andorra des de l’any 2013 al 2023, veiem que la ràtio CLU entre productivitat puja un 4,4% en termes reals, és a dir traient l’efecte de la inflació. Això, a grans trets, implica que, en certa manera, ens hem tornat menys competitius en termes de productivitat. Exemplificant-ho de forma senzilla, en aquest temps és com si haguéssim treballat entre una i dues setmanes més, però hem produït el mateix després de 10 anys.
La reducció de la jornada a base de decret legislatiu no és la fórmula per treballar menys, de fet podria crear certes distorsions i amagar baixades o limitar increments salarials futurs
Aplicar la mesura de les 37,5 hores, voldria dir augmentar el numerador (que computa el cost laboral assimilat al salari), però molt probablement mantenir igual el denominador i, per tant, aquesta relació s’incrementaria tornant-nos menys, que no més, competitius.
D’altra banda, la reducció de la jornada a base de decret legislatiu no és la fórmula per treballar menys, de fet podria crear certes distorsions i amagar baixades o limitar increments salarials futurs. A més, existeix evidència al respecte amb casos com Suècia, on una sèrie d’experiments van oferir com a conclusions que reduint la jornada laboral es mantenia la productivitat recolzada en hores extra, que en última instància va augmentar el cost laboral per treballador, fracassant l’intent en la seva implementació. La clau de treballar menys és la productivitat, que és el que ha fet que passéssim de treballar més de 3.000 hores anuals el 1870, a treballar-ne entre 1.500 i 2.000 en l’actualitat, i la tendència, molt probablement, seguirà sent aquesta. La innovació, l’automatització o la intel·ligència artificial, d’entre molts altres factors, portaran implícits el fet que treballem menys mantenint la nostra qualitat de vida, però haurà de passar de forma endògena. La qüestió rau, i sol ser habitual, en què molts cops se sobreestima la capacitat de modificar la realitat i com funcionen les coses amb aquella “fatal arrogància” que enunciava Hayek referint-se a l’actitud de tecnòcrates i polítics que obvien que les intencions d’extrema planificació no tenen per què generar efectes en aquella línia, i acaben mostrant-se impossibles. I aquesta, la de la jornada laboral, n’és una més.
Si de veritat volem facilitar el fet que la gent treballi menys, hem d’apostar per permetre un ambient agradable, per la irrupció d’eines que ens permetin ser més productius, per models de negoci que els queda molt recorregut d’implementació, per empentes que fomentin i facilitin el valor afegit i per sectors més productius que veritablement, no a cop de lleis inversemblants, ens facin més competitius.
Article del secretari de Comunicació de Demòcrates, Manel Amorim, publicat el 9 d’octubre del 2025.
