John Nash (part 1, 2…i 3)

Molts potser conserveu a la memòria la pel·lícula Una ment prodigiosa, en què el matemàtic John Nash, lluitant contra les seves pròpies al·lucinacions esquizofrèniques, aconsegueix formular teories crucials per al desenvolupament de la teoria de jocs, un treball que anys més tard el portaria a guanyar el Premi Nobel d’Economia. A la gran pantalla, és especialment memorable la seqüència en què Russell Crowe, que interpreta Nash, resol el dilema de com iniciar conversa amb una noia en un bar universitari, competint amb els seus companys per captar l’atenció de la més atractiva. Aquesta escena exemplifica l’aplicació de la teoria de jocs, un camp que Nash va contribuir a definir.

Per a aquells que no estiguin familiaritzats amb aquesta teoria, és important destacar que la teoria de jocs no té res a veure amb les casualitats dels jocs d’atzar. És, en canvi, un mirall matemàtic que ens permet entreveure les estratègies que competidors utilitzen per maximitzar els seus guanys. En aquest context, cada jugador vol optimitzar el seu resultat i el benefici de cada participant depèn de les decisions dels altres. Un exemple clàssic és el dilema del presoner, en què dos acusats han de decidir si confessen o mantenen el silenci, amb el destí a les mans de la decisió de l’altre.

Nash va resoldre aquest tipus de dilemes, desenvolupant el concepte de l’equilibri de Nash, que s’ha convertit en una eina bàsica per a l’anàlisi en les ciències socials. Ara bé, per què tot això és rellevant avui? Doncs bé, perquè quan analitzem estudis d’impacte econòmic i social, la teoria de jocs ofereix una metodologia valuosa per avaluar el comportament humà, calcular costos i beneficis i, en definitiva, determinar la millor estratègia davant de dilemes complexos, en què les decisions d’altres afecten moltíssim el resultat final.

La teoria de jocs de Nash és un mirall matemàtic que ens permet entreveure les estratègies que competidors utilitzen per maximitzar els seus guanys

Això ens porta a un tema candent: el dilema de votar sí o no al referèndum per a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Podríem tractar aquesta situació com un joc teòric, tal com Nash ho hauria fet? No, la realitat és més complexa i resisteix a ser encotillada per les fórmules de la racionalitat absoluta. El model de la teoria de jocs es basa en la idea d’agents racionals, allò que en anglès es diu rational choice. I sabem massa bé que els humans som criatures capritxoses, sovint empeses per impulsos i emocions que no respecten les normes de la lògica matemàtica. Massa cops s’ha dit que els referèndums els carrega el diable i que es fa una pregunta precisa i els electors responen a una altra cosa. Pocs països tenen la pràctica de Suïssa.

Això vol dir que hem de renunciar a trobar una resposta al dilema i no revelar les nostres preferències? Ni de bon tros. Altres camps, com l’economia conductual i la nova economia institucional, ens ofereixen eines per entendre millor els comportaments irracionals i com determinats dissenys institucionals ajuden a millorar les nostres decisions. Amb aquestes eines, potser ens ajudaran a resoldre l’enigma del vot.

Deixo per a una segona part i en un altre article les meves reflexions sobre el New Institutionalism, el Rational Choice i el Behavior Economics, i com podrien ajudar-nos a dilucidar el vot en el referèndum de la Unió Europea. Però abans d’acomiadar-me, no oblidem el darrer detall: aquest any, el Premi Nobel d’Economia ha estat per a James A. Robinson i Daron Acemoglu, seguidors del New Institutionalism i autors del llibre que porta per títol Per què fracassen els països. Sembla que, en la resposta, ja hem trobat una pista. Engrescador, oi?

 

John Nash (part 2)

En un article recent, ajornava l’anàlisi del dilema del vot en el referèndum sobre l’acord d’associació Andorra-UE considerant models ficticis plantejats pels economistes per analitzar el comportament dels humans, en concret el dilema del presoner. La meva intenció és afegir quelcom més al que ja es va dient al respecte.

Tanmateix, és evident que cap simulació econòmica, per precisa que sigui, pot oferir una resposta definitiva a aquesta qüestió, com si es tractés d’aritmètica. Per abordar un assumpte d’aquesta magnitud, no n’hi ha prou amb una suma i resta d’actiu i passiu, cal incloure-hi consideracions qualitatives, moltes de les quals d’una naturalesa profundament geopolítica i intrínsecament vinculades al disseny institucional del nostre país, així com a la dimensió i estructura econòmica del Principat. Aspectes que, pel seu component intangible, no poden mesurar-se en una mètrica de valors econòmics ni convertits en euros.

En realitat, ens enfrontem a una decisió que no només afecta el funcionament present d’Andorra, sinó també la seva projecció en el futur. La dificultat rau en el fet que s’han d’oblidar les misèries del curt ermini per pensar en el llarg termini; els humans estem dissenyats per a la immediatesa, prou que ho saben els economistes del comportament quan estan segurs que ens estimarem més 100 euros avui que 105 al cap d’un any, tot i la clara desigualtat financera.

En aquest context, pretendre resoldre aquest dilema exclusivament amb una lectura econòmica limitada seria una temeritat gairebé ingènua. Som al segle XXI i els nostres coprínceps, tots dos, ara estan inserits dins del marc normatiu europeu, són servidors fidels del seu compliment.

Com diu la màxima llatina, excusatio non petita, accusatio manifesta.

El model que em proposo utilitzar és el de la teoria de jocs del nostre estimat amic John Nash, del qual ja us he parlat. En un món en què les relacions entre països són imprescindibles i on l’autarquia ja fa molt de temps que s’ha deixat córrer, la teoria de jocs ens ofereix eines valuoses per analitzar dilemes de cooperació entre països i explorar com la recerca de l’equilibri de Nash pot ajudar-nos a entendre aquestes dinàmiques.

En un món en què les relacions entre països són imprescindibles i on l’autarquia ja fa molt de temps que s’ha deixat córrer, la teoria de jocs ens ofereix eines valuoses per analitzar dilemes de cooperació entre països

En el cas que ens ocupa, adaptarem el conegut dilema del presoner a un escenari fictici en què dos països negocien un acord d’associació. Aquest text estableix un marc de normes jurídiques que regulen les seves relacions i ofereixen estabilitat recíproca. Aquí hi ha la qüestió clau: poden cooperar o decidir no fer-ho (votar-hi a favor o en contra).

Aquest escenari fictici reprodueix el dilema ja conegut, però en aquesta situació, cada país, A i B, ha de decidir si respecta els termes pactats o si opta pel seu benefici a costa de l’altre. Però quines conseqüències comporta escollir una opció o l’altra? Quina serà l’estratègia dominant? Què triaran els individus de cada país en un entorn d’egoisme racional? Podrem assolir un òptim de Pareto, on cap de les parts pugui millorar la seva posició sense perjudicar la de l’altre? I si el joc es repeteix, què faran els individus en cada nou escenari? Aprendran dels errors? Es podrà repetir el joc? Es fiaran els uns dels altres? Canviaran les seves estratègies?

Respondre de manera exhaustiva a aquestes qüestions supera amb escreix els límits d’aquest article. No obstant això, permeteu-me avançar-vos que, segons John Nash, quan no és possible repetir el joc, en el dilema del presoner, i els jugadors han de triar entre votar a favor o en contra d’una estratègia, l’equilibri s’assoleix en un punt paradoxal. Sorprenentment, aquest equilibri es dona quan els individus opten per no col·laborar i hi voten en contra.

Aquesta decisió, que sembla contradir tota lògica col·lectiva, els porta a un resultat notablement inferior al que podrien aconseguir si decidissin col·laborar. Però és la inevitable conseqüència del que podríem anomenar egoisme personal defensiu i a curt termini, en què el benefici individual immediat pesa més que l’augment del benestar col·lectiu sostenible i l’evident millora futura.

Ara bé, no us alarmeu. Cap economista professional pren al peu de la lletra les prediccions d’un model tan esquemàtic. És ingenu pretendre encapsular la complexitat del comportament humà en una simple matriu de costos i beneficis amb dues files i dues columnes. Per sort, disciplines com l’economia del comportament i la teoria institucional ens ofereixen eines valuoses per interpretar aquestes dinàmiques i evitar errors estratègics. Però aquest, sens dubte, és un debat que deixaré per a un altre article.

 

John Nash (part 3)

Vaig iniciar aquesta sèrie d’articles, titulada John Nash, citant el llibre Per què fracassen els països, escrit per James A. Robinson i Daron Acemoglu, recentment guardonats amb el Premi Nobel d’Economia. El títol de l’obra ja és prou revelador, però el contingut que s’hi desenvolupa resulta encara més pertinent, especialment si heu tingut la paciència de seguir els articles anteriors.

Avui, contravenint les normes clàssiques del relat, avançaré el desenllaç. La tesi central de Robinson i Acemoglu és clara: els països que prosperen són aquells que disposen de les millors institucions polítiques i econòmiques.

Aquesta premissa trobo que encaixa perfectament amb la realitat andorrana. El nostre model institucional, si bé ha estat una peça clau del nostre desenvolupament, pot experimentar una millora substancial si ens adherim al marc normatiu i regulador que estableix l’acord d’associació amb la Unió Europea. No cal recórrer als exemples extrems dels quals parlen Robinson i Acemoglu –Andorra no és Corea del Nord ni Sonora, a Mèxic–, però el nostre entorn normatiu necessita evolucionar i només pot fer-ho seguint la direcció que marca Europa. Ni tan sols concebo la possibilitat que Andorra comenci a redactar directives de motu proprio i tremolo si hem de crear supervisors equivalents. Si fins i tot Alemanya, pel record traumàtic de la República de Weimar i amb la seva obstinació, va renunciar al poder del Bundesbank, em fan somriure segons quines reflexions alarmistes sobre la pèrdua de sobirania. De vegades penso si, en realitat, no és més aviat el temor de certs sectors a perdre la seva pròpia sobirania: la llibertat d’actuar com a lobby, de mantenir privilegis i d’exercir influències sense supervisió o, si soc més ben pensat, ingenuïtat pura del funcionament del món.

Em fan somriure segons quines reflexions alarmistes sobre la pèrdua de sobirania. De vegades penso si, en realitat, no és més aviat el temor de certs sectors a perdre la seva pròpia sobirania

Revelat el final, passem ara a la trama. El dilema del presoner, un dels conceptes centrals en la teoria de jocs, ens ensenya que, en absència de col·laboració, el resultat final sempre és subòptim. Això és exactament el que podem esperar quan els decisors es guien per l’egoisme racional a curt termini. En aquests casos, l’estratègia d’equilibri és escollir aquella opció que ofereix el millor resultat personal davant les possibles decisions de l’altre. La lògica del model és evident: si jo col·laboro i l’altre no, perdo tot el possible guany que es queda l’altre, perquè m’enganya. I viceversa, per tant, més val un resultat subòptim que perdre-ho tot, em poso a la defensiva i no col·laboro, no fos el cas.

Fiar el nostre progrés a la bona voluntat de l’altre és, francament, un escenari de somni més propi d’una altra època. L’època en què la paraula donada era llei i no calien agències de supervisió per mitigar les falles del mercat derivades d’un món ple d’asimetries d’informació ja ha quedat enrere. Malauradament, la bona reputació com a pal de paller del mercat em sembla passada de moda. Aquest món, ens agradi o no, no tornarà.

Per això, si volem que tot plegat funcioni, calen institucions sòlides que garanteixin aquest funcionament. Quan parlo d’institucions, em refereixo a la seva definició clàssica: estructures, formals i informals, que defineixen les regles i vetllen pel seu compliment, fomentant la llibertat i la confiança entre els agents del mercat.

És precisament en aquesta economia de mercat supervisada on un ordoliberal es troba plenament còmode. Perquè, en definitiva, no hi pot haver veritable llibertat d’acció sense un ordre que la sostingui i la faci possible, fins i tot l’empresari innovador, veritable motor del progrés, necessita predictibilitat.

 

Primera i segona part part de la Tribuna publicada per l’economista i membre del Comitè de DA d’Escaldes-Engordany, Jaume Serra, publicades el 26 de novembre, el 2 i el 6 de desembre del 2024.