En més d’una ocasió, l’actual cap de Govern ha pronunciat una reflexió encertada que no ha suscitat l’atenció merescuda: l’interès general no és l’agregació dels interessos particulars. Aquesta reflexió podria ser analitzada des de diversos àmbits, tot i que n’hi ha un que potser no és el més evident, però sí força interessant, que és des de la teoria microeconòmica.
Malgrat que el fet de mencionar “interès general” pugui fer-nos pensar en coses grandiloqüents, aquesta qüestió pertany més a la micro que a la macroeconomia i, a vegades, aquesta distinció ens pot portar a confusió. Kenneth Arrow, premi Nobel el 1972, va ser un dels grandíssims aportadors a la teoria microeconòmica, concretament en l’àmbit del que podríem denominar elecció social. El nexe d’això amb la cita anteriorment mencionada, té un vincle el qual es denomina el teorema de la impossibilitat d’Arrow. Aquest teorema es basa en com les diverses preferències dels individus en termes, per exemple, de l’elecció de candidats o propostes polítiques, és molt difícil d’agregar o acumular en un possible interès comú.
En moltes ocasions, per poder donar suport a una teoria sobre alguna qüestió, s’assumeix que els individus són racionals i, evidentment, és una assumpció massa atrevida, de la qual s’abusa habitualment en molts models econòmics i sociològics. Dins d’aquestes assumpcions n’hi ha una que és la qüestió de la transitivitat. Aquesta es basa en el fet que les nostres preferències han de tenir un ordre lògic, és a dir, si a mi m’agrada més el blau que el vermell, i m’agrada més el vermell que el groc, no m’hauria d’agradar més el groc que el blau. Afegit a aquest fet, si ens poséssim en una situació en què només tinguéssim dos colors a escollir, si prefereixo l’un a l’altre, el fet d’introduir un tercer color, no m’hauria de fer canviar l’elecció inicial que ja havia pres, i d’això se’n diu independència d’alternatives irrellevants.
El problema és que tot aquest enrenou, en política té una cabuda molt més complexa que sobre el paper, i d’això mateix ens volia advertir Arrow. Per exemple, en els sistemes polítics bipartidistes, l’elecció és senzilla perquè és binària, prefereixes un o l’altre partit polític. Malgrat això, la introducció de més alternatives podrien fer que les preferències entre l’un i l’altre es modifiquessin i, sobretot, si a posteriori es necessiten pactes per acabar governant.
Necessitem un marc com el que ens dona la democràcia liberal per dotar-nos d’unes normes bàsiques de convivència, evidentment mai perfectes, i alhora, respectar l’ordre espontani que sorgeix de permetre viure a la gent sense sotmetre-la a interessos generals mal infundats
Si aquesta situació la portem a la realitat de diversos projectes polítics amb quantitats ingents de propostes, ens adonem que agregar les preferències dels individus en un suposat interès general és extremadament difícil, per no dir, tal com diu el mateix teorema d’Arrow, una impossibilitat. I aquest fet fa sorgir un dubte important en els nostres temps i també en alguns pretèrits. Si l’elecció social o l’acumulació de decisions individuals és imperfecta, podria ser millor delegar-ho a un grup de tecnòcrates o a una persona que pugui prendre decisions per a nosaltres, on aquest decideixi què ha de ser l’interès general. Com a resposta tindríem un bon exemple com el de Friedrich Hayek qui, tant en diverses obres seves com en el seu discurs quan rep el premi Nobel, ens adverteix de l’error d’una suposada il·lustració per part d’un dèspota o d’un grup d’aquests, que pugui determinar què és o deixa de ser l’interès general.
El fet que l’agregació de preferències individuals sigui difícil en termes aritmètics no impedeix que, dins d’un marc de convivència, no ens puguem dotar d’institucions formals o informals per prendre decisions. I per un fet molt senzill; ningú ni cap grup de persones posseeix el coneixement ni la capacitat per planificar a conveniència l’interès general. És rellevant remarcar això en uns temps on s’observen amb bons ulls sistemes autoritaris que, després d’una quantitat ingent d’experiències al món, és millor que es quedin al passat.
Dins d’aquest dilema en què es troben les civilitzacions, podem arribar a una conclusió genèrica però rellevant. La millor forma de coordinar l’interès general és a través de la modèstia institucional. La possibilitat de poder dir que, malgrat que la realitat sigui imperfecta, no ens ha de portar a aquesta mena de messianisme que està instal·lat en el si de tants corrents de pensament, el qual en l’únic que ens pot convertir és en creients de falses veritats absolutes. I amb això vull dir que necessitem un marc com el que ens dona la democràcia liberal per dotar-nos d’unes normes bàsiques de convivència, evidentment mai perfectes, i alhora, respectar l’ordre espontani que sorgeix de permetre viure a la gent sense sotmetre-la a interessos generals mal infundats que no responen a res més que, tal com es mencionava a l’inici, a interessos imposats merament particulars.
Article del secretari de Comunicació de Demòcrates, Manel Amorim, publicat el 4 de març del 2026.
