Sembla que ens apropem al final d’una crisi sanitària que ens haurà marcat com a societat. Utilitzo la paraula ‘sembla’, atès que som tots molt conscients del grau d’incertesa de com serà la nova normalitat, i perquè els interrogants que envolten les conseqüències d’aquesta crisi inèdita, tant socials com econòmiques, són nombrosos.
Ens trobem en el que pensem és l’últim tram d’aquest llarg procés de lluita contra el virus. Fa uns mesos molts de nosaltres ho hauríem atribuït més aviat a un guió de ciència-ficció que no pas a una situació real.
Gairebé de la nit al dia ens hem trobat confrontats a una sèrie de privacions que han trencat per complet el paradigma d’una societat moderna.
Tots recordarem el 13 de març del 2020 com la data en la qual va iniciar-se un període on vam haver de veure’ns confrontats a situacions que semblaven impensables: deixar de desplaçar-nos lliurement -o en altres paraules, haver de confinar-nos al domicili-; aturar completament qualsevol activitat social, deixar de relacionar-nos amb l’entorn i aturar completament la immensa majoria d’empreses i professions.
El recordarem particularment perquè, a més a més de l’exposat anteriorment, i com si no fos suficient, estarà tenyit de dol per la pèrdua de molts éssers estimats per als quals tots els esforços hauran estat insuficients.
Aquest catàleg desastrós, però molt realista, podria haver estat perfectament l’única redacció d’aquest guió. Però sorprenentment l’ésser humà, i en particular la nostra societat, ha estat capaç de mobilitzar-se al fil d’un mateix ritme per, de forma voluntària i ordenada, canalitzar els esforços en una lluita col·lectiva.
Molt ràpidament i sense haver de desplegar els mecanismes legals necessaris, la societat andorrana ha entès la gravetat de la situació i la importància capital de l’actuació individual, sotmetent-se a un estat de privació de llibertats que permet que avui gosem parlar d’emprendre el final de la crisi sanitària.
La mobilització va immediatament centrar el focus d’atenció (i esperança) sobre uns col·lectius que van haver de lluitar contra el virus. Van lluitar no només pels seus esforços, sinó també gràcies a la solidaritat d’una societat unida i disciplinada, que va aturar totalment la seva activitat i vida, permetent-los emprendre una lluita en les condicions més òptimes vistes les circumstàncies.
Van lluitar no només pels seus esforços, sinó també gràcies a la solidaritat d’una societat unida i disciplinada
Reitero, per tant, el meu més profund respecte, reconeixement i agraïment a les persones que han lluitat de forma incansable: infermers, auxiliars, assistents de la neteja, metges, professionals del sector de l’alimentació i del transport, farmàcies, cuidadors, funcionaris públics i membres de cossos especials, entre molts altres, i totes les persones que conformen la societat andorrana.
Si com a societat és un fet innegable que hem estat capaços de mobilitzar-nos, junts i en un mateix sentit per afrontar una situació inèdita, dolorosa i dramàtica, tinc la plena convicció que ho serem també per, no només reconstruir, sinó també repensar i redissenyar models que preníem com a inamovibles.
Sembla impossible que puguin extreure’s elements positius o ensenyances d’adversitats catastròfiques. Però la realitat és que sí, perquè tota crisi és una oportunitat per a una societat tan forta i madura com la nostra. Tots hem experimentat, estupefactes, com la natura tornava a florir pel simple fet que li ho permetéssim. Ens hem adonat de la importància de poder passar temps amb les persones que més estimem, ja sigui perquè hem estat privats de la seva presència o perquè hem pogut gaudir de temps per estar amb fills i membres amb qui convivim al domicili. Temps forçat d’aturada que ha permès a molts experimentar noves activitats i deixar temps lliure a la creativitat. Un lapse de temps per simplement aturar-nos i pensar que mai ens hauria estat atorgat.
Tots hem experimentat, estupefactes, com la natura tornava a florir pel simple fet que li ho permetéssim
En aquest moment, on encara la incertesa és gran, i on el dolor i la por són encara molt presents, és esperançador constatar que som capaços de fer també una lectura positiva de les ensenyances rebudes.
No sembla doncs pas utopista ni excèntric pensar que l’esforç col·lectiu i la mobilització poden també posar-se al servei d’una lluita aquesta vegada positiva, per repensar un model que –hem descobert– no és inamovible, i on repensar els interessos col·lectius i les prioritats hauria de convertir-se en el nou repte de la societat andorrana.
Article de la consellera general Demòcrata, Núria Rossell, publicat al Periòdic d’Andorra el 23 de maig.
