“Princesa nasquí i pubilla, entre dos nacions neutral.” Com sabran si tenen un mínim interès per les coses andorranes, el títol de l’article forma part de la lletra de l’himne nacional, del Copríncep Benlloch. La música la compongué mossèn Enric Marfany i fou estrenat el 1921 a Santa Maria de Meritxell. Els de la meva quinta, des de petits, sabíem l’himne de memòria perquè el cantàvem sovint, sense forçar les coses, al col·legi, a les festes hagudes i per haver. Cantar-lo era aleshores, no ho sé ara, una cosa d’estima patriòtica, ben natural.
La lletra de l’himne exposa, en un gran esforç de concreció, allò que és Andorra, o, més ben dit, allò que l’autor, en aquell moment, considerava essencial. A la primera estrofa, Andorra diu ser filla de Carlemany i de Meritxell la gran mare. A la tercera, es proclama creient i lliure, després d’onze segles d’història, tutelada per les lleis i els Coprínceps. I a la segona de les tres, la que aquí ens interessa, diu ser princesa i pubilla, l’única filla que resta de l’imperi carolingi. I afirma la seva condició de neutral… entre dues nacions.
En realitat, l’extraordinari exercici de síntesi que representa l’himne andorrà reprèn i fa seva la idea de neutralitat expressada en el Manual digest, d’Anton Fiter i Rossell. El Digest, cent setanta anys abans, ja aconsellava la neutralitat com a forma de preservar Andorra. De fet, tan clarament i com a missatge tan principal que la neutralitat apareix en el títol de l’obra per remarcar el ser o el que havia de ser el país: Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra.
Una consideració prèvia. És clar que les coses que cal subratllar un cop i un altre no són o no han estat evidents, i d’aquí la necessitat d’afirmació, sobretot si el seu oblit pot tenir conseqüències funestes. El Manual digest va ser una obra d’encàrrec del Consell General, destinada a restar secreta, només per al bon ús i millor govern dels prohoms. Una obra en què es recollia la història, el costum i el dret i es fixava per escrit el que era Andorra. Una obra que havia de servir per desfer malentesos, en aclarir, al capítol 4 del llibre primer, que les Valls no havien estat mai sotmeses a les lleis de Catalunya i que, en conseqüència, en aquell moment delicat del segle XVIII, era just que el tracte rebut fos ben diferent. Una obra en què s’insistia en la necessitat de restar neutre i de no prendre posició davant les potències veïnes i els bàndols que en aquestes poguessin constituir-se, possiblement per no repetir l’error que a punt va estar d’acabar amb la independència del país. La feblesa d’Andorra recomanava la més gran prudència. I la prudència conduïa forçosament a la neutralitat.
En què consistia, però, aleshores, aquest concepte? Quin era el seu sentit real, més enllà d’una interpretació intemporal que atén la pura literalitat? Els especialistes ho han dit repetidament: quan Fiter i Rossell parla de les Valls Neutres, ho fa d’acord amb el significat d’origen llatí de la idea. En llatí, neuter vol dir ni l’un ni l’altre, i, en aquest sentit, la neutralitat andorrana es predicava per mantenir l’equilibri i no decantar-se ni cap a França ni cap a Espanya, tal com defensen la màxima 36 i següents. Diu aquesta: “Portar-se les Valls ab igualtat, tant respecte a França com a Espanya, parlar bé i assistir a una i altra corona.” I continua el comentari: “Les Valls d’Andorra tenen gran i suma dependència de les dos corones, de França com a vassalls del senyor compte de Foix, d’Espanya per lo comerç, i per la protecció de dites Valls, que tenen los Reis Catòlics, com a súbdites i vassalles de l’Il·lustríssim Senyor Bisbe d’Urgell, súbdit i vassall (de la manera que se puga dir) de dit rei. Així que se procurarà en tot temps, no fer a las dites Valls odioses a ninguna de les dos corones, ni en obres ni paraules.”
La neutralitat tradicional andorrana no es troba en qualsevulla equidistància, enfrontament o negació de la UE, sinó en l’alineació amb aquesta d’acord amb un marc estable de relacions
A partir de la constatació de la gran i suma dependència dels estats veïns, la glossa aconsella que les Valls d’Andorra s’han de portar amb igualtat en la relació tripartida amb França i Espanya. Del que es tracta és d’evitar la decantació cap a un costat o l’altre, que per obres o paraules les Valls d’Andorra puguin esdevenir odioses, i així eludir els mals que se’n poguessin derivar. I és tenint molt present la idea de la neutralitat històrica andorrana que cal saber interpretar el concepte en el temps present.
A dia d’avui, bé podríem declinar la idea de neutralitat de dues o, millor, tres maneres diferents:
a. D’acord amb el significat històric, neutralitat com a igualtat, com a equilibri entre Espanya i França. Vigilant de no acostar-nos gaire a un estat veí per no fer enfadar l’altre. La neutralitat andorrana pregonada en el Manual digest apunta que no ens hem d’inclinar per l’un o l’altre, sinó sempre buscar la imparcialitat. Aquest primer sentit ens convida a restar alerta en el dia a dia per no bolcar-nos vers cap dels dos, potser sense voler, potser per tantes inèrcies, fins al punt de trencar la necessària i imprescindible ponderació institucional i de bon veïnatge.
b. Neutralitat per no fer enfadar els dos estats veïns alhora. Mes enllà de fer-se odiós d’una corona per haver-se decantat en excés vers l’altra, actualment es dona la possibilitat de fer enfadar les dues a la vegada. No fer-se odiós a ninguna de las dos corones, ni en obres ni paraules, suposa avui, curiosament, mirar de formar amb Espanya i França quan ambdós estats confronten un tercer. En l’accepció primera, la de l’equilibri, si no el complim, podem arribar a enutjar una de les dues corones. En aquesta segona, correm un risc superior, el d’enutjar les dues alhora. És a dir, que si volem ser fidels a la prudència i neutralitat pregonades en el Digest, i per tot el que ens hi juguem, el que correspon és no allunyar-se excessivament, en la política exterior, de la posició que Espanya i França puguin compartir.
c. Per últim, en una variant de la precedent, i en la mesura que la Unió Europea no és sinó una forma actualitzada de referir-se també i conjuntament a Espanya i França –perquè Espanya i França, i vint-i-cinc estats més, són la Unió Europea–, la neutralitat tradicional andorrana no es troba precisament en qualsevulla equidistància, enfrontament o negació de la Unió, sinó en l’alineació amb aquesta d’acord amb un marc estable de relacions. Perquè avui, les Valls d’Andorra, per no fer-se odioses a ninguna de les dos corones, a Espanya i França, tal com diu la màxima, han de procurar, de la mateixa manera, de no fer-se odioses a la UE.
Paradoxalment, en un any 2025 que cada dia ens proporciona una nova sorpresa, el Principat d’Andorra, si vol respectar la seva neutralitat històrica, no pot fer més que arrenglerar-se, per valors, per convicció i per interès amb un espai europeu d’esperança, encara en construcció.
Article del Secretari General de Demòcrates, Vicenç Mateu, publicat al Diari d’Andorra el 8 d’abril del 2025.
