Sobirania (III). El cavaller negre

Sona música èpica. A la llunyania, enmig d’un bosc frondós, se sent el brogit dels cavalls. Només són dos els que s’apropen, el Rei Artur i el seu escuder. Estranyament, però, van a peu, reprodueixen el so del galop xocant uns cocos amb les mans. S’aturen en presenciar un duel: el Cavaller Negre venç un adversari. Davant la seva valentia, el Rei Artur el convida a unir-se a la cort de Camelot. No només no l’escolta, sinó que li barra el pas. Es desafien, comença la lluita. Artur sega el braç esquerre del Cavaller Negre. El Rei demana que el deixi passar. El Cavaller diu que això és només una rascada i l’ataca de nou. Tot seguit, Artur li talla l’altre braç. Veient-se ja vencedor, el Rei s’agenolla per donar gràcies a Déu. Però el Cavaller, sense braços, li fum una puntada de peu, li fa burla i el commina a seguir la baralla. Llavors Artur li talla la cama dreta. Sostenint-se amb l’única extremitat que li queda, el Cavaller Negre es declara invencible i incita el Rei a reprendre el duel. Aquest, visiblement enutjat, secciona la cama que el manté dempeus d’un contundent cop d’espasa. Artur crida l’escuder i s’apressen, indiferents, a seguir el camí. Des del terra, sense braços ni cames, el Cavaller Negre, furiós, titlla de covard el rei Artur per fugir, el repta al combat i l’amenaça d’arrencar-li les cames a mossegades. Artur i l’escuder s’allunyen sense immutar-se, aliens al temerari Cavaller a qui Artur havia convidat a unir-se a la Taula Rodona, o al que d’ell resta, que des del terra segueix buscant brega, tot dessagnant-se.

Com ja sabran, el descrit és una de les més cèlebres escenes de Monty Phyton and the Holy Grail o Los caballeros de la mesa cuadrada, en versió castellana. M’hi fa pensar, totes les distàncies salvades, la percepció que sento en alguns de la relació de forces entre Andorra i la UE. I en el símil, és clar, nosaltres som el Cavaller Negre. Bàsicament per la desproporció de poder i, malgrat tot, per la presumpció mostrada. La UE et pot agradar més o menys, només faltaria. No cal, per voler tenir-hi un acord d’associació -sense haver-ne de ser membres, detall que sovint s’oblida- que l’abracem incondicionalment. Podríem esmentar-ne uns quants defectes, obvis ben segur. En soc perfectament conscient, però malgrat tot, crec que ens interessa l’acord, crec que ens convé.

No cal, per voler tenir-hi un acord d’associació, que l’abracem incondicionalment. Podríem esmentar-ne uns quants defectes. En soc perfectament conscient, però malgrat tot, crec que ens interessa l’acord, crec que ens convé

Es diu sovint, de forma irònica, que a Europa hi ha dos classes de països: els petits i els que encara no saben que ho són. I segur que aquell que va pensar la facècia ni tan sols tenia al cap Andorra. Perquè l’escala compta, i en el món que (no) ens espera, encara més. En aquest sentit, l’acord amb la UE -que vam anar a buscar nosaltres- ens ofereix una gran oportunitat. Per als 87.000 que ja som l’acord és molt important, però per als 450 milions d’europeus és absolutament insignificant. Per a Andorra, asseure’s a negociar amb la Comissió Europea és un moment d’extraordinària importància que no es dona cada dia. Per la Comissió, haver-se d’ocupar dels petits estats per satisfer els seus neguits i trobar-los un encaix adequat en un continent en construcció, farcit de reptes i amenaces, diguem -per ser diplomàtics- que no és la seva prioritat. Si finalment Andorra opta pel no, a la UE li serà força indiferent. I a la propera, si hi tornem, el menú potser s’haurà refredat, serà igual o pitjor. Per nosaltres fem, diuen a Brussel·les.

Aquest article no va de l’acord d’associació, va del lloc d’Andorra en el concert internacional. Crec que majoritàriament sabem qui som, però sovint de cop se’ns oblida. Quan escolto certs comentaris em sembla que traspuen una visió poc ajustada del nostre pes i la nostra relació amb la UE i amb el món en general. Solen parlar com si fos entre iguals; com si fóssim la Xina o els Estats Units d’Amèrica, com si només despenjar el telèfon des d’Andorra, en veure el 376, a l’altre costat ja esperessin amb delit per atendre’ns. Fa unes setmanes em referia a Francesc Pujols, a qui Salvador Dalí considerava el seu mestre, que gosava afirmar que arribaria el dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrien tot pagat. Quan llegeixo certes opinions, de seguida em ve al cap aquesta boutade. A casa nostra alguns s’expressen com si pel fet de ser andorrans, quan en qualsevol circumstància ho fem saber, tindrem sempre un tracte de privilegi.

Quan escolto certs comentaris em sembla que traspuen una visió poc ajustada del nostre pes i la nostra relació amb la UE i amb el món en general

En el món real, els països, malgrat les grans declaracions de principis, es mouen (sobretot) per interessos. No cal posar exemples. Tan tens, tan vals. I a Andorra, que puguem fer valdre a nivell internacional, tenim més aviat poc. Sí, tenim un vot com a estat sobirà que val el que val i que cal saber negociar adequadament. Tenim petroli, però? Gas? Urani potser? Terres rares a la Coma de Ransol? Ens poden vendre un submarí, un TGV, un esquadró d’avions de combat? Podem fer ús de la força? Ocupem una posició geoestratègica perquè ens facin cas? Diria que no. Doncs ja ens podem posar a la cua perquè ens atenguin. I la cua és llarga, arriba molt lluny. Sort encara -i per molts anys- de tenir un copríncep que és cap d’estat alhora d’una de les primeres potències mundials i un altre que pertany a una institució mil·lenària i amb una enorme influència internacional.

Gilbert Saboya em preguntava retòricament fa pocs dies si sabia per què tenim un impost de societats o un IRPF del 10%. La resposta és perquè així se’ns va acceptar. Perquè ho van voler, vaja. I si ens haguessin dit que mínim el 12% o el 15%, doncs tindríem el 12 o el 15% i tan sobiranament contents. L’exministre recordava que en la seva etapa, anant pel món, deia en to de broma que a Andorra som més de Pedimos que de Podemos, d’acord amb l’actualitat política d’aquells anys i fent referència al partit polític espanyol. No representem una amenaça per ningú. Ni som grans clients ni tenim bens preuats, d’aquells que cínicament estoven l’avaluació del compliment del dret internacional i el respecte dels drets humans. Molts no saben ni on som. Només ens necessiten de forma marginal. La diplomàcia andorrana és una diplomàcia de picar pedra.

En l’apropament a la UE, crec que alguns arrenquen des d’una anàlisi una mica esbiaixada de qui som i de la nostra relació amb la resta de nacions. El centre del món no es troba a l’avinguda Meritxell o Carlemany. Des de la dignitat i la sobirania que ens correspon, esforcem-nos per mantenir una visió més realista, més ajustada de les coses. Potser tindrem aleshores una mica més d’humilitat i prudència. Perquè, si no, potser sense voler-ho, ens quedarem ben cofois però sols, a terra i cridant, clamant per seguir la lluita, de manera tragicòmica, com el Cavaller Negre.

 

Article del Secretari de Comunicació de Demòcrates, Vicenç Mateu, publicat al Diari d’Andorra el 17 de febrer del 2025.