Tradicionalment, la protecció del patrimoni ha estat molt vinculada a la prohibició de construir en el sòl privat que l’envolta. D’aquí n’ha acabat sorgint un marc legal per definir la protecció dels entorns dels béns d’interès cultural d’Andorra.
D’altra banda, en l’actualitat, un dels debats que més plana en les converses ciutadanes relacionades amb el futur d’Andorra, és com fer sostenible el creixement urbanístic, ara que de nou ens situem en màxims històrics de nombre d’habitants.
Es tracta de dues reflexions les quals, malgrat que puguin sorgir en l’opinió pública de manera separada, poden estar entrelligades. Són dues reflexions que, si les treballem plegades, poden arribar a donar solucions l’una a l’altra.
I si la nova mirada de la Llei general del territori i urbanisme (LOGTU) que volem tirar endavant –amb la implicació dels comuns i de la societat civil– per protegir la sostenibilitat social i mediambiental en l’actual context de creixement, ens desfà aquests dos mantres? Establint millores en l’adequació de les classificacions del sòl i utilitzant la planificació urbanística adequadament, es podria obrir un ventall de possibilitats relacionades amb la protecció del patrimoni. Un patrimoni no tan sols entès estrictament com els BIC (Béns d’Interès Culturals) als quals volem dotar d’un millor marc legal, sinó incloent també els BI (Béns Inventariats), així com tot el nostre patrimoni natural.
Sempre hem defensat que la protecció del patrimoni no es pot limitar únicament a la redacció d’un text legal, i menys un que retorni estrictament als dictàmens de la llei del 2003. Cal una mirada més àmplia, perquè d’entorns n’hi ha tants com patrimoni. Per això, la LOGTU pot ser una oportunitat en la protecció dels nostres béns. I per això també, una altra idea a integrar en la nova llei del patrimoni cultural és el tractament diferenciat de les mesures de protecció tenint en compte quin és aquest bé. Per exemple, si l’element patrimonial a protegir està inclòs en una àrea urbana o, al contrari, encara no compta amb cap construcció al seu voltant.
I vinculada estretament a aquesta idea, tenim la de fer evolucionar la imatge convencional del monument cap al reconeixement de les figures de conjunt. Com és el cas dels centres històrics, als quals malgrat que pugui sobresortir un element, en són diversos els que atorguen la particularitat i excepcionalitat a tota la zona. Tenim el poble de Pal o el conjunt històric de les Bons com a zones que il·lustren aquest concepte.
Finalment, també m’agradaria emmarcar la reflexió no només en clau interna, sinó també apuntant que és un repte per a tots els països del món. Així en resulta de la declaració que van aprovar més de 150 països, inclòs Andorra, el darrer mes de setembre durant la celebració de la reunió de ministres de Cultura (el Mondiacult), un acte organitzat sota el paraigua de la Unesco. Els estats van declarar la cultura un “bé públic mundial” i van establir un full de ruta per reforçar les polítiques públiques en aquest àmbit. Dins d’aquest full de ruta, s’estableix el dret i compromís dels Estats a la protecció i promoció, tant del patrimoni cultural, com del natural.
Article de la consellera general del Grup Parlamentari Demòcrata, Sílvia Riva, publicat al BonDia el 15 de juny del 2023.
