La naturalesa humana és capritxosa. Per una banda, incorpora l’individualisme com una forma de creixement personal. Però per altra banda, es fa palesa també la necessitat que tenim d’interrelacionar-nos per aconseguir fites comunes. La combinació d’ambdós vessants ha permès a la humanitat arribar a les cotes actuals de confort i de complexitat. La nostra evolució al llarg dels segles és, en definitiva, una successió de superacions personals i comunitàries que han transformat radicalment la forma de viure de l’ésser humà. Des de l’origen més rudimentari, a l’actualitat digital.
Tota la interrelació entre els éssers humans s’ha establert, per tant, en base al concepte comunitari de societat. Cada individu té fixades una sèrie d’obligacions i de beneficis en relació als grups als quals pertany. Així s’aconsegueix la supervivència del conjunt i la millora progressiva de les condicions de vida. La pròpia història i les seves fites més cabdals en són un bon exemple.
La pandèmia global que estem patint ha posat en relleu aquesta dicotomia de la naturalesa humana. En un sentit positiu, la societat en conjunt ha sabut prendre mesures comunitàries per lluitar contra el virus i reduir-ne la seva afectació. I en un sentit negatiu, hi ha hagut excepcions individuals que no han seguit amb prou rigor les mesures de protecció establertes, de manera que s’han posat en risc ells i, també en conseqüència, la resta de la societat.
Aquest virus és un multiplicador nat. Però necessita d’hostes. La naturalesa social dels humans li posa molt fàcil. Per tant, hi ha contagis que seran, malauradament, inevitables. Però d’altres, no. Es poden evitar fàcilment: reduint els contactes socials.
Hi ha contagis que seran, malauradament, inevitables, però d’altres, no: es poden evitar fàcilment reduint els contactes socials.
Cal que valorem, ara més que mai, el nostre espectre social, tenint en compte que només amb la intervenció de tots es podrà parar aquest virus. Tal com ja ha succeït en d’altres pandèmies. La llarga trajectòria de la humanitat així ho demostra.
La pandèmia mundial que ens ha tocat viure aquest 2020 ens mostra clarament que, sense una estratègia comuna, la lluita contra el virus estaria perduda ja d’entrada. El contagi seria llavors totalment inevitable i massiu. Ha quedat demostrat, des de l’inici de tot plegat, que només actuant en conjunt es limita i erradica la propagació del virus. Aquí és on s’han de centrar els esforços. Esforços que, en bona part, s’han d’aplicar de manera individual en benefici global.
Els esforços s’han d’aplicar de manera individual en benefici global
Està doncs a l’abast de tots nosaltres reduir el màxim que puguem els contagis. L’Estat i les institucions tenen la tasca complexa de gestionar sanitàriament i econòmicament aquesta pandèmia. Però és només el conjunt de la societat la que té el poder real per vèncer aquest virus.
Sembla, per tant, que no cal inventar res de nou. Simplement cal seguir allò que ens ha permès sobreviure com espècie al llarg de la nostra història.
Article del conseller general Demòcrata, Joan Carles Ramos, publicat a El Periòdic d’Andorra el 24 d’octubre del 2020.
