Articles d'opinióCristina Martínez de Haro

Viure el confinament a l’estranger

A 1.511 quilòmetres visc el mal anomenat desconfinament andorrà amb optimisme i il·lusió. He estat a Andorra durant quasi un mes des que va esclatar la crisi sanitària i no ha estat fins ara que he tornat a Anglaterra per qüestions de la universitat. El paral·lelisme que he pogut viure en un indret i altre m’aporta una visió clara que les coses a Andorra s’estan fent bé, per no dir molt bé.

Fa quasi quatre anys que visc al país anglosaxó. La situació ens va enxampar a tots de sorpresa. Es van tancar escoles, universitats, comerços… La vida quotidiana es va aturar. Tot era incert i, en demanar informació a la universitat, no sabien donar-me respostes. Vaig decidir tornar a Andorra i estar amb la família.

Al Principat les mesures han estat excepcionals. S’ha protegit la vida de les persones, amb una transparència absoluta per part del Govern. Un confinament organitzat, disciplinat, amb una alta responsabilitat col·lectiva, unes mesures estrictes però eficients. I el resultat és que, passat un mes, podem veure la llum al final del túnel.

A Andorra el confinament s’ha fet amb una transparència absoluta per part del Govern;  organitzat, disciplinat, amb una alta responsabilitat col·lectiva

La tornada a Anglaterra ha estat sorprenentment fàcil, amb un control fronterer de l’aeroport anglès quasi inexistent.

Amb 67 milions de persones i molta diversitat, el confinament anglès es basa en la responsabilitat personal: el govern ha optat per un plantejament amb més llibertats. Tothom pot sortir a fer esport i els comerços prenen les seves pròpies mesures, un fet que suposa un espasa de doble tall.

Crida l’atenció que les mesures de protecció per als treballadors essencials siguin quasi inexistents. Hi ha treballadors de supermercats que no porten mascareta ni guants. Això sí, els caixers tenen una mampara que els protegeix. La majoria de gent que porta mascareta protectora o guants som gent estrangera.

El distanciament social, en canvi, sí que es posa en practica, inclús a l’hora de fer esport la gent se separa una de l’altra.

Però les condicions i les mesures, així com les estadístiques, demostren que el retorn a la normalitat d’Anglaterra està lluny, molt lluny, de ser una realitat.

Amb tot, em sento positiva, i si agafo com a exemple Andorra penso que podrem sortir d’aquesta.

El meu petit país em dona esperança.

 

Article de la membre de la Secció Jove de Demòcrates, Cristina Martínez de Haro, publicat al Diari d’Andorra el 28 d’abril.

Etiquetes: Articles d'opinió, Cristina Martínez de Haro

Articles relacionats

Torralba
Una crisi una mica més humana
Aiguats 1982 versus Covid-19
Menú