Soc plenament conscient que Andorra mai ha estat un país on la cultura del pacte ha primat sobre la política. Ja sigui per qüestions d’aritmètica parlamentària, o bé per diferències d’ideologies. Tanmateix, no només Andorra sinó a tots els països del nostre entorn cada cop més els pactes esdevenen necessaris a l’hora de governar.
La Covid-19 ens ha demostrat que necessitem adaptar-nos a les noves realitats, que no vivim en un entorn estable al 100% i que, o som capaços de preveure futures situacions, o l’estabilitat dels països pot fàcilment trontollar.
Andorra com a Estat n’és plenament conscient, i per aquest motiu durant molts anys ha mirat fora les seves fronteres amb una visió empetitida i atemorida. Però la nostra força recau en la nostra proactivitat quan arriben problemes.
Ni el cas BPA ens va frenar, ni la Covid-19 ens ha retingut. Ben al contrari, hem tornat a veure la unió entre les famílies, veïns i voluntaris. Però ara toca anar més enllà, la política ha d’estar a l’altura dels sacrificis que ha fet la societat. I quan parlo de política, no és de la gestió pròpia del dia a dia, sinó dels entrellaços que porten a negociar les lleis, les reunions amb els diferents grups parlamentaris i el fet de deixar els interessos personals de costat.
Andorra no és aliena al que passa al nostre entorn, veiem amb por com els rebrots envaeixen els nostres veïns i el perill latent d’un nou tancament de fronteres.
Ara és el moment que tots els partits, tant el meu com els altres, deixin de costat els personalismes i les diferències. I siguin capaços de treballar conjuntament i construir una estratègia que permeti que la societat torni a sentir-se orgullosa dels polítics que han votat.
Els uns hauran d’aprendre a oferir més diàleg i els altres, encara que els costi, hauran de saber que no és el moment de reclamar protagonismes, sinó de ser constructius sense crítiques ni ressentiments.
