El passat 29 de desembre en Joan Massa publicava una columna en aquest diari sota el títol E pur si muove, en la qual acabava desitjant-nos bon any. Comparteixo amb ell el desig d’un bon any, però també d’altres paraules del seu article: vull parlar del nus que, en la meva opinió, cal que es desfaci per tenir, efectivament, un bon any.
Estic d’acord amb en Joan quan diu que l’inèdit Govern de coalició alemany pot marcar una nova ruta per a Europa, per poder fer front als importantíssims reptes geopolítics que s’apunten. Ara bé, cal no oblidar que la política exterior alemanya està governada pel pragmatisme, i no s’albiren ni crec que es produiran moviments estratègics copernicans. La realpolitik fa anys que dura i es mantindrà.
No és imaginable una política de blocs amb relació a Rússia i la Xina, engegant una gelada confrontació amb Alemanya exercint de kàiser europeu del bracet dels Estats Units. El gasoducte Nord Stream 2 és massa important i cal recordar que a Alemanya, a diferència del que passa a França, “Atomkraft? Nein, danke” (nuclears? No, gràcies). Per molta bel·ligerància que exigeixin els EUA, una cosa són les paraules i l’altra els fets. Per tant, oblidem-nos d’una UE exercint de superpotència amb aspiracions a vèrtex de l’imperi i amb exèrcit propi. Per molt que s’encaparri l’alt representant de la UE per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, tothom sap que el grandiloqüent del títol no fa la cosa. Si no, que li preguntin a Serguei Lavrov.
De totes maneres té raó en Joan quan diu que Alemanya no pot ser “un colós entotsolat”. Ha de deixar de fer l’abstret, ja que els reptes per avançar en la construcció de la UE són majúsculs, i és aquest avançament el que pot ser la clau de volta que atorgui a la Unió Europea el soft power geopolític essencial. Qui sinó la UE, en tant que primera potència mundial reguladora, pot treure’n més partit davant el nou paradigma 2030? Ni els EUA, ni la Xina, ni, per descomptat, Rússia estan, avui dia, en la mateixa posició que la UE per afrontar el canvi de paradigma que imposa la cosmovisió del mil·lenni.
En la meva opinió, Alemanya es vol moure, els senyals que envia el semàfor (nom que rep la coalició que governa alemanya) són clars, però només ho farà si va del bracet de França. Dit d’una altra manera, cal que un nou esperit “mur de Berlín” d’abast europeu s’instal·li en la Unió, però sense França això no és possible. Cal que Kolh i Mitterrand insuflin aquest esperit.
Alemanya es vol moure, els senyals que envia el semàfor són clars, però només ho farà si va del bracet de França
Altres països grans (Itàlia i Espanya) ja estan alineats. Poderoso caballero són els fons Next Generation, i la Mitteleuropa és cosa alemanya. Cal que França s’alineï, és veritat que la force de frappe no és el que era, però encara fabriquen molt bons avions de guerra i submarins nuclears (aquests segons, no tan bons).
Per tant, i vet aquí el nus al qual em referia al començament, fins que no es resolguin les eleccions presidencials d’aquest proper mes d’abril a França, res serà possible per fer avançar la construcció federal europea. Si les eleccions presidencials franceses es resolen en el mateix sentit que a Alemanya, amb una victòria enfront dels extrems populistes, la crisi existencial europea es resoldrà.
En clau nacional, a Andorra li convé que la UE es trobi a ella mateixa. Perquè si té massa feina a buscar-se, no ens farà cap cas.
Article de Jaume Serra, Secretari general de Demòcrates, publicat al Diari d’Andorra el 6 de gener del 2022.
