El món canvia, el canvi climàtic està als nostres peus, la natura ens parla i molt em pregunto si l’escoltem. Fa dues setmanes vaig estar a la Costa Brava i, malauradament, vaig viure de ben a prop els terribles focs de les Gavarres, el pulmó del Baix Empordà. Una zona on l’extensa vegetació envolta les muntanyes. Ara una gran part ha desaparegut.
Cada vegada es parla més de canvi climàtic, i queda clar que ha vingut per quedar-se. Així ho demostren els nombrosos incendis prop de casa nostra. Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, la Catalunya Nord i, una mica més enllà, Almeria, són exemples impactants d’aquest principi d’estiu. I no només patim per la quantitat d’incendis que hi ha, sinó per com és la intensitat que els defineix.
L’incendi de les Gavarres ha estat classificat com a incendi de sisena generació. Aquesta categoria, desenvolupada a Catalunya a partir de l’intercanvi d’experiències amb altres cossos de bombers, fa referència a focs extrems marcats per la incertesa climàtica i una propagació molt ràpida.
Les diferents generacions d’incendis evolucionen segons la seva intensitat, velocitat i dificultat d’extinció, la proximitat a zones urbanes i la simultaneïtat de diversos focs. La sisena generació representa el nivell més complex per les condicions climàtiques actuals.
L’incendi de Trevillac, a la Catalunya Nord, es va iniciar un dissabte i es va allargar una setmana. Les autoritats l’han definit com a excepcional per la seva intensitat i propagació, a més de provocar una important contaminació de l’aire. El foc va cremar prop de 5.000 hectàrees, va amenaçar habitatges i pobles, i va obligar a evacuar més de 10.000 persones de 27 municipis.
Les imprudències laborals, les tempestes seques, els descuits, els jocs amb espurnes com els petards, són alguns dels exemples que actualment provoquen incendis virulents.
Aprofito doncs per recalcar la feina lloable dels cossos de bombers d’arreu per la seva valentia, per posar tots els mitjans disponibles, per la rapidesa a actuar en els moments més crítics. Gràcies per no tenir por de combatre focs desbocats.
Cal que fem tots plegats una reflexió al respecte i mirem amb els ulls ben oberts les nostres muntanyes, els nostres boscos.
Són incendis que tenim a prop de les nostres fronteres. Però a Andorra també estem en risc molt alt. Ens podria tocar a nosaltres.
Què està passant? L’escalfament global del planeta és una certesa, els estius cada vegada són més calorosos, però tampoc hem d’oblidar una altra realitat.
Qui cuida els boscos, qui els neteja davant de la població creixent d’arbres?
A Andorra tenim un paisatge d’alta muntanya naturalment emboscat. Més que dècades enrere. Recordo que els meus padrins anaven al bosc a tallar llenya per escalfar-se, per construir eines de treball, per necessitat. Temps enrere els humans érem més propers a la natura, l’escoltàvem des que sortia el sol a punta de dia, fins que es ponia. Avui en dia no podem pas dir el mateix.
Cal que fem tots plegats una reflexió al respecte i mirem amb els ulls ben oberts les nostres muntanyes, els nostres boscos. Tenim la sort de viure en un país on la natura forma part de la nostra vida, però perquè segueixi sana i forta l’hem de cuidar més, invertir més recursos a tenir-ne cura i a protegir-la, ja que sense ella, Andorra no seria la mateixa.
Les persones passen, els polítics passen, els projectes tenen una durada més o menys llarga, però si alguna cosa no canvia, és la natura. Ella fa el seu curs amb o sense nosaltres (així ens ho va demostrar la pandèmia). Escoltem-la més, cuidem-la, recordem que la natura és sàvia i, a vegades, més que nosaltres…
Article de la consellera general del Grup Parlamentari Demòcrata, Meritxell Alcobé, publicat al BonDia el 15 de juliol.
