Articles d'opinióJoan Carles Ramos

L’encert de la Constitució

La peculiaritat políticament més rellevant d’Andorra és que ha estat capaç de mantenir-se independent durant més de 700 anys. I contra tot pronòstic. La consolidació dels dos grans Estats veïns, absorbint territoris molt diversos amb llengües, cultures i institucions pròpies, la creació de l’Espai Econòmic Europeu i ara la globalització, no han pogut modificar el nostre estatus de país sobirà.

Crec que no es tracta, però, d’una casualitat, ni de cap miracle. La neutralitat i independència d’Andorra ha estat possible perquè la figura dels Coprínceps ha preservat un joc de contrapoders que ha garantit estabilitat, i ha impossibilitat que es produeixin apropiacions. Així ha estat des dels Pareatges fins ara. Els dos Coprínceps, que fins a la Constitució del 1993 eren els senyors feudals del Principat i hi tenien formalment la sobirania –en definitiva el poder–, han estat sempre entre ells asimètrics, amb influència i fonts de poder molt diferents.

Per una banda el Copríncep Francès, que en un inici era el Comte de Foix, després va passar a ser el Rei de França i, amb l’esclat de la Revolució Francesa, ha passat a ser el President de la República francesa. És per tant un càrrec polític. És a dir, es regeix per criteris de legalitat i d’oportunitat política. Per altra el Copríncep Episcopal, que és el Bisbe de la Seu d’Urgell. És un membre de l’Església Catòlica, sotmès a les normes eclesiàstiques i a la doctrina i fe cristiana. Depèn i respon davant del Sant Pare. La relació entre els Coprínceps no ha estat mai, per tot plegat, exclusivament de naturalesa política. Ha estat molt més complexa i específica. En definitiva, es pot definir com a particular. Segurament única al món. Però aquesta manera d’interactuar entre els Coprínceps ha estat sempre eficaç pel que fa a la garantia de la independència del Principat d’Andorra. És un fet objectiu.

La manera d’interactuar entre els Coprínceps ha estat sempre eficaç pel que fa a la garantia de la independència del Principat d’Andorra

Arribats a aquest punt, la Constitució del 1993 va aconseguir mantenir la garantia que suposen els Coprínceps per a la independència d’Andorra, però fent trasllat de la seva sobirania cap al poble andorrà. La nostra Carta Magna és per tant un instrument polític i jurídic únic al món. Ha estat capaç de fer compatible l’establiment d’un Estat de ple dret i modern, però a la vegada sense perdre les figures històriques que garanteixen el manteniment de la independència del nostre país. I penso que aquesta peculiaritat de la nostra norma suprema denota l’extrema cura amb què es va portar el Procés Constituent i l’excel·lència de la solució adoptada.

La Constitució ha fet compatible un Estat de ple dret i modern, però a la vegada sense perdre les figures històriques que garanteixen el manteniment de la independència del país

És cert que avui ja està molt consolidat el reconeixement internacional del Principat d’Andorra. La Constitució es pot dir que està «madura». Però cal tenir en compte que els Coprínceps porten inherent el prestigi, la influència, el poder i sobretot el reconeixement també de les seves institucions d’origen, i que sempre els projecten en favor dels interessos d’Andorra. Un aspecte que va voler garantir també la nostra Constitució, essent un aval en l’àmbit internacional d’inestimable valor.

El relat històric d’Andorra és i ha estat en essència la seva independència. Des de Democràtes, i aprofitant que aquest dissabte va fer 27 anys de la seva aprovació, creiem que la Constitució vigent, amb la seva estructura institucional, ha demostrat ser el millor garant de la nostra independència en el sentit més ampli. I, naturalment, esperem que ho sigui per molts anys.

Etiquetes: Articles d'opinió, Joan Carles Ramos

Articles relacionats

Alexia_Gallego
El SIAD per a totes les dones
Rosalina_Areny-comite-executiu
Orgullosos dels nostres estudiants
Menú