Fa aproximadament nou anys vaig fer el pas d’entrar en un món on sembla que existeixin dues realitats: la política i la ciutadana. La comparació entre les dues realitats és, si més no, interessant. Des d’un punt de vista intern de partit polític, la ciutadania no entén la complexitat de fer política, les negociacions, tenir una visió macro de l’entorn, de l’economia i dels aspectes internacionals. I des del punt de vista de la ciutadania els polítics no entenen el dia a dia de les persones, desenvolupen lleis sense conseqüències directes per als ciutadans i miren més com quedaran les institucions davant els organismes internacionals que no pas per treballar pel bé comú. I per part meva podria dir que les dues visions són certes, amb matisos, lògicament.
Sovint la política és més complexa del que sembla i, per exemple, definir uns pressupostos és un joc d’equilibris amb el qual ningú surt content. Rebaixar la inversió en infraestructures per invertir en qüestions socials pot derivar ràpidament en un augment exponencial de la taxa d’atur, en menys inversió d’empreses i, en general, un impacte directe en l’economia del país. En canvi, una reducció de la inversió social pot causar un èxode de la població treballadora, una reducció de la productivitat i un creixement important de la desigualtat.
Aquest joc d’equilibri, que es defineix com a política, és el que des de fora és difícil d’entendre, i des de dins és desmotivador. Sobretot quan et critiquen per haver intentat ser el més just possible. Quan la política sembla canviar de mans, sigui per un canvi de partit o perquè una plataforma ciutadana arriba a governar, tornem a entrar al mateix joc, i aquells que criticaven són ara els criticats i viceversa. No existeix una classe política, però la política fa que les persones vegin les coses de formes diferents.
Aquest joc d’equilibri, que es defineix com a política, és el que des de fora és difícil d’entendre, i des de dins és desmotivador
