Articles d'opinióJaume Serra

Sant Miquel d’Engolasters

L’església de Sant Miquel d’Engolasters mira l’ampla vall central del Principat, on conflueixen els rius Valira d’Orient i d’Occident. Observa des de la seva talaia la vall més ampla i l’assentament més important de població de les valls d’Andorra. L’església està en una zona plana i solana, amb bones vistes i alhora a la vista.

Per què Sant Miquel d’Engolasters és on és i qui va decidir que hi fos no ho sabem, segurament a l’àngel Miquel li agradava instal·lar-se a llocs alts, com a bon general dels exèrcits de Déu. Tant li va agradar el lloc, que en les pintures de l’absis de l’església (conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya), ocupa l’indret tradicionalment reservat a l’evangelista Sant Mateu. Aquesta substitució és segurament intencionada i em fa especular sobre la voluntat dels que van encarregar el conjunt pictòric. Recordem que Engolasters vol dir “el que engoleix els astres”, i els àngels ja sabem on s’apleten.

A l’Andorra del segle XII l’assignació de recursos no era fruit d’un pur i dur ordre feudal, sinó que existia “una petita economia de lliure mercat (…) que permet anar augmentant el patrimoni” (Cristina Tarradellas, 2019), “i els prohoms de les Valls d’Andorra poden invertir els excedents de la seva activitat mercantil en el mateix territori. Aquest sistema de distribució i assignació de rendes és diferent del d’altres contrades pirenaiques i amb el comerç de la pega i el ferro, articles molt preuats en l’Edat Mitjana, permet que les valls properes a Sant Miquel d’Engolasters esdevinguin terra de comerciants”. Curiosíssima gènesi econòmica mirall de l’Andorra d’avui.

És molt probable que la capacitat dels habitants d’Andorra de decidir sobre els excedents econòmics els permetés invertir en la construcció d’edificis religiosos de petita dimensió i que, per això, en trobem en un nombre abundant a tota la geografia andorrana. És sabut que qui disposa de recursos en fa ostentació, i el patronatge d’una església és un notable signe de diferenciació i important element de prestigi a l’escala social. Vet aquí perquè l’església d’Engolasters té bones vistes i està tant a la vista.

És sabut que qui disposa de recursos en fa ostentació, i el patronatge d’una església és un notable signe de diferenciació

Els habitants de les valls d’Andorra entre els segles XI i XIV no eren ciutadans i molt menys burgesos, però el seu vassallatge i la seva dependència a un senyor no els impedia del tot ser lliures per vendre i comerciar, fet que concedeix un caràcter molt distint del que atorgava el semiesclavatge de moltes societats feudals.

Podria ser que aquesta petita llavor de llibertat i d’arrelament al territori en equilibri amb la lleialtat al seu senyor bisbe expliqui l’esdevenir particularíssim de les institucions andorranes i la seva permanència en el difícil decurs de la història. Podria ser que aquesta petita llavor arrelés en un Consell de la Terra, protó del Parlament constituït a Andorra ara ja fa 600 anys, o en les assemblees parlamentàries regulars però no institucionalitzades (Carles Gascón, 2020), poc després del segon Pariatge del 1289. Un esdevenir que va florir amb una Constitució i amb institucions democràtiques ja al segle XX.

En què van pensar els habitants de la plana d’Engolasters i/o els seus assessors religiosos quan van decidir que la seva església fos dedicada a l’àngel Sant Miquel? Com s’explica que l’arcàngel fos triat per animar el culte i la fe?

Penso que els promotors de l’església d’Engolasters van veure en el caràcter psicopomp de l’arcàngel, conductor de les ànimes, protector i missatger, el patró més adequat per protegir aquestes contrades. Qui sinó un missatger, un intercessor, pot encarnar-se millor amb la voluntat de relació, comunicació, intercanvi i negociació, eixos vertebradors de qualsevol activitat política i comercial. Quina coincidència tel·lúrica i paradigmàtica d’aquells primers habitants i fins avui! Que duri!

Qui sinó un missatger, un intercessor, pot encarnar-se millor amb la voluntat de relació, comunicació, intercanvi i negociació

Article de Jaume Serra, Secretari General de Demòcrates, publicat el 8 de maig al Diari d’Andorra.

Etiquetes: Articles d'opinió, Jaume Serra

Articles relacionats

Gema Miguel
Posem de moda l’altruisme
Sandra_Codina-consellera-general
El valor de la cultura
Menú