Des de l’inici de la crisi sanitària que estem vivint s’ha plantejat freqüentment la qüestió de si les mesures estatals adoptades per lluitar contra la pandèmia són una amenaça contra els drets i llibertats individuals de la ciutadania. Els darrers mesos els Estats de tot el món –també Andorra–, han hagut de fer front a una amenaça molt greu contra la salut pública, motiu pel qual s’han vist obligats a elaborar normatives i adoptar mesures per fer-hi front, amb l’objectiu prioritari de protegir la salut de la seva població.
En aquest context, és indispensable que hi hagi un equilibri entre l’ordre públic, la salut pública i les llibertats individuals, i que aquesta combinació sigui proporcionada i no vulneri el contingut i l’essència dels drets reconeguts per la nostra Constitució. S’ha de fer, a cada cas, un exercici d’anàlisi acurat per verificar que les normes i mesures que es volen adoptar respecten aquest equilibri i no són contràries al marc constitucional.
En aquesta direcció, els grups parlamentaris de la coalició vam fer aquesta anàlisi minuciosa quan vam treballar i debatre la Proposició de llei de modificació de la Llei de seguretat pública i de la Llei de sanitat, que va ser aprovada pel Consell General el passat 23 de desembre. Tenint en compte les conclusions que vam extreure’n, puc dir que no comparteixo en absolut les manifestacions del Grup Parlamentari Terceravia+Unió Laurediana+Independents sobre la pretesa inconstitucionalitat de la llei en qüestió. No estic d’acord amb l’argument essencial esgrimit pel senyor Pintat per fonamentar aquesta opinió, segons el qual les mesures que es pretenen desplegar amb aquesta llei només es poden adoptar sota l’empara de la Llei dels estats d’alarma i emergència.
Per explicar-ho, em centraré en una de les mesures més efectives que preveu aquesta llei per evitar els contagis: aquella de poder restringir el nombre de persones que poden reunir-se físicament en espais públics o privats. Per poder suspendre el dret fonamental de reunió cal obligatòriament declarar l’estat d’emergència: amb això estem d’acord. Suspendre el dret de reunió és una mesura molt restrictiva –implica que durant un temps determinat, les persones no tenen el dret de reunir-se-, i requereix unes formalitats molt estrictes. És a dir, la declaració de l’estat d’emergència. Però quan es restringeix el nombre de persones que es poden reunir físicament, no s’està suspenent el dret de reunió. El que s’està fent és limitar l’exercici d’aquest dret, no suspendre’l.
Però quan es restringeix el nombre de persones que es poden reunir físicament, no s’està suspenent el dret de reunió. El que s’està fent és limitar l’exercici d’aquest dret, no suspendre’l
Un exemple que il·lustra perfectament aquesta afirmació és el fet que les persones no tenen, actualment, cap mena de restricció per reunir-se per via telemàtica. De fet, des de l’inici de la crisi sanitària s’han fet modificacions legals destinades a fomentar i potenciar la celebració de reunions, així com l’adopció d’acords dels òrgans de les persones jurídiques i de les juntes de propietaris per mitjans telemàtics, amb la finalitat de protegir el contingut del dret constitucional de reunió.
Així mateix, el Conveni Europeu de Drets Humans permet restringir l’exercici de determinats drets, amb la finalitat de protegir un bé jurídic digne d’empara constitucional -com la protecció de la salut-, sempre que es faci respectant determinats requisits. Aquests són, bàsicament, que aquestes restriccions es facin per llei i que hi hagi proporcionalitat entre els beneficis obtinguts i la gravetat de les restriccions.
La llei de modificació de la llei de seguretat pública i de la llei de sanitat, publicada aquesta setmana i ja en vigor, respecta tots aquests requisits. En definitiva, es tracta d’una llei útil i necessària que encaixa perfectament en el nostre marc constitucional. I que ens ajudarà a protegir la salut de la ciutadania.
Article de la consellera general del Grup Parlamentari Demòcrata, Ester Molné, publicat a El Periòdic d’Andorra el 17 de gener del 2021.
